Bellesa absoluta

“Era la veu de Déu la que sorgia de l’entramat d’aquells meticulosos traços, la més absoluta bellesa.” Amb aquestes enceses paraules defineix el Salieri de ficció la música de Mozart a l’extraordinària (i històricament enganyosa) Amadeus de Milos Forman. És aquesta la sensació que va poder tenir el públic assistent als dos concerts d’aquest cap de setmana oferts per la violinista Isabelle Faust i el pianista Alexander Melnikov amb una selecció de les sonates de maduresa per a violí i piano del prodigi de Salzburg.

Les interpretacions van tenir lloc a la sala del tron del Museu d’Art de Girona, davant la silenciosa mirada del sant Pere del retaule de Bernat Martorell que presideix la sala i que ajudà a crear el clima d’espiritualitat i transcendència adient a la música divina que s’hi interpretà.

Els dos instrumentistes van fer servir instruments històrics: Faust un Stradivarius anomenat Bella dorment i Melnikov, un pianoforte. Cal recordar que Mozart mai va tocar un piano com els actuals i tampoc els violins de la seva època tenien les cordes metàl·liques. Es va buscar doncs el so original.

Es fa estrany escoltar aquestes sonates tenint al cap els excelsos violinistes i pianistes que les han interpretat amb instruments moderns, des dels mítics Boskovsky i Kraus fins als més recents Mutter i Orkis. Però partim d’instruments diferents i cal remarcar que tocar instruments històrics té un afegit de dificultat en les interpretacions: es desafinen més freqüentment i moltes vegades tenen una tècnica peculiar (només cal recordar com el sofert Melnikov va haver de tocar els pedals del seu instrument amb els genolls!).

Però el duo format per Faust i Melnikov no es limità a la interpretació d’una música amb uns instruments bells i curiosos. Ells coneixen tots els secrets d’aquestes partitures mozartianes i el seu domini tècnic és absolutament admirable. Durant el concert hi va haver moments de màgia, d’aquells que aconsegueixen parar el temps; un poder que només és a l’abast dels més grans. Cal destacar en especial els moviments lents de la majoria de sonates, d’una gran calidesa i introspecció.

En les parts més ràpides, però, es va abusar en excés de potenciar els contrastos i un cert efectisme, potser per compensar el so pla dels instruments històrics. També es van notar algunes digitacions aproximades de Melnikov en la rauxa de cascades de notes amb què Mozart decora la part pianística.

En alguns moments del concert es va notar incòmode Alexander Melnikov. L’instrument cruixia (sobretot el primer dia), el faristol es movia i haver de tocar els pedals amb els genolls l’obligava a adoptar una posició encorbada durant tota la vetllada. A vegades se’l veia dispers, preguntant a la seva companya si tocarien el fragment amb repeticions o sense, arribant a fallar fins i tot l’inici de l’andante de la sonata k.376.

Molt diferent de l’actitud de dominància absoluta que mostrà Isabelle Faust davant l’Stradivarius que tenia a les mans. La seva dolçor interpretativa i el control tècnic absolut de l’instrument quedaran com una de les grans fites d’aquest festival.

En resum, no podia tenir millor inauguració aquesta setena edició del festival Nits de Clàssica que aquests concerts del duo Faust i Melnikov. Qui s’ho va perdre, encara té una oportunitat d’escoltar l’extraordinària Isabelle Faust el dijous 12 de juliol al Museu d’Art, en un concert que es podrà veure també al Festival de Salzburg. És un goig que, encara que sigui només per uns dies, Girona es posi al nivell del melòman i elitista poblet austríac.