Mor el pintor lleidatà Víctor Pérez i Pallarés a 85 anys

Víctor Pérez va ser un dels primers alumnes de l’Escola del Cercle de Belles Arts, on va estudiar dibuix amb Leandre Cristòfol i pintura amb Magí Serés. Traslladat posteriorment a Barcelona, l’any 1951 va comença els estudis a l’Escola de Llotja, on s’inicia en la tècnica del gravat de la mà d’Antoni Ollé i Pinell i Teodoro Miciano, que l’influenciarà especialment en la tècnica de l’aiguafort. A Llotja també va ser deixeble de Francesc Labarta.

L’any 1956 va ingressar al Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, on coincideix amb Josep Maria de Sucre. L’any següent va rebre una beca d’aquesta institució per anar a París, on va perfeccionar la tècnica del gravat gràcies als ensenyaments d’Alex Goetz, impartits al taller de Johny Freilander, i on va obtenir l’any 1958 la Medalla Watteau de gravat, atorgada pel govern francès. Aquest fet, juntament amb la participació en les biennals d’Alexandria i Sao Paulo, propiciaren la seva integració al Grup Cogul (1964) amb una certa especialització i un renom important.

Pérez Pallarés aporta una altra via d’accés al món de l’abstracció en què destacà, com a tret característic, un cert component expressiu hereu dels seus contactes privilegiats amb un dels mestres de l’art català d’aquest segle, Josep Maria de Sucre. Una tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals del moment —que en l’obra de Pérez Pallarés es mostren amarades d’una certa ingenuïtat i innocència—, i temperada per una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu. Construcció i expressió són els dos components que conformen el binomi artístic de l’artista.

Però si cal destacar en la seva obra un aspecte per damunt d’altres és la seva producció resultant de l’aplicació de les tècniques del gravat. És aquesta una dimensió que el projecta com un dels pocs pintors-gravadors o, en el seu millor cas, gravadors-pintors catalans que realitzen una aportació singular a la cristal·lització de les noves vies expressives de l’avantguarda, a partir del suport tradicional de les tècniques d’estampació.

El 1975 és nomenat director del Museu Morera de Lleida, càrrec que va exercir entre 1975 i 1983.