Cultura

Obituari

Un cineasta de la memòria

No hi ha dubte que el nom de Claude Lanzmann està associat per sempre més a Shoah, pel·lícula de 613 minuts de durada considerada el document audiovisual més rellevant sobre el genocidi jueu als guetos i als camps d’extermini nazis. Lanzmann, intel·lectual judeofrancès que ha mort a 92 anys a París, va gestar-la del 1974 al 1985 recollint el testimoni de víctimes supervivents, de botxins filmats amb càmera oculta, d’historiadors de la persecució dels jueus, com ara Raul Hilberg, i també de polonesos que van viure a prop dels camps d’extermini. Una obra consagrada a la memòria d’un crim del qual els seus autors no volien deixar-ne rastre, tal com recordava Lanzmann: “La maquinària de la mort funcionava com una cadena perfecta que volia fer-se invisible. Es tractava de fer-la visible en contra de l’oblit.”

Com fer visible, però, aquest crim quan no hi ha imatges de la seva execució als camps d’extermini? Lanzmann, que tampoc no va treballar amb cap imatge d’arxiu, va renunciar a qualsevol reconstrucció dels fets amb la idea que és una tasca condemnada al fracàs i, a més, inapropiada considerant que representar l’horror no pot donar-ne la mesura i comporta el perill de banalitzar-lo. Ho fa visible, doncs, a través del testimoni oral i amb un muntatge que el posa en relació amb els escenaris del crim. Defensant a ultrança el seu mètode i condemnant els altres, el polemista Lanzmann va mantenir múltiples discussions respecte d’aquest tema. En tot cas, els resultats del seu mètode són inqüestionables. Simone de Beauvoir va definir-los així: “El gran art de Lanzmann consisteix a fer parlar els llocs, a ressuscitar-los a través de les veus i, més enllà de les paraules, a expressar el que no pot dir-se a través dels rostres”. La filòsofa hi va afegir que mai no hauria imaginat un aliança semblant entre l’horror i la bellesa: “La bellesa, però, no amaga l’horror. Al contrari, l’il·lumina amb una inventiva i un rigor que fan adonar-nos que contemplem una obra mestra en estat pur.”

Lanzmann, que va lluitar amb la resistència, va conèixer a la primeria dels anys cinquanta Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. Aquest va convidar-lo a escriure a la revista Temps Modernes, que Lanzmann ha dirigit des de la mort de Simone de Beauvoir, el 1986. De cinema, no va fer-ne fins a l’any 1974, en què va realitzar Pouquoi Israel?, assumint per sempre més la defensa de l’estat d’Israel. Després de Shoah, ha aportat altres documentals amb materials descartats de la seva obra magna que va rodar mentre la gestava. El darrer, estrenat recentment, és Les quatre soeurs, que reuneix entrevistes a quatre dones supervivents de l’Holocaust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.