Cultura

Sixena es renova a Lleida

El museu, que l’11 de desembre va perdre per la força 44 obres, reobre les seves sales amb més art del monestir

Borràs: “Estem amatents a com evolucionen els recursos i a les sentències fermes”

Les lleixes del Museu de Lleida que van quedar buides després de l’assalt policial de l’11 de desembre s’han començat a omplir. Amb què? Amb el que toca: art procedent del monestir de Sixena. Un tros de Sixena va marxar a l’hivern, i un altre tros de Sixena ha arribat aquest estiu. Els responsables de la institució van deixar clar, el fatídic dia que la Guàrdia Civil es va endur els 44 béns reclamats per Aragó, que no pensaven renunciar a la seva missió. I que continuarien explicant la història comuna d’un territori fronterer que les persones d’un i altre cantó mai han habitat amb cap marc mental de divisions, més enllà de les que s’han imposat des dels despatxos polítics.

El Museu de Lleida va inaugurar ahir la nova presentació de les seves sales de Renaixement i barroc en un acte que va presidir la consellera de Cultura, Laura Borràs. Borràs es va referir al conflicte que els tribunals encara no han resolt. De fet, als conflictes, perquè ara s’hi ha sumat el de l’art de la Franja: “Soc optimista de mena, però en aquests temes intervenen molts aspectes que no són judicials. Estem amatents a com evolucionen els recursos i a les sentències fermes. Farem front comú davant una situació encara molt complicada.”

La principal novetat d’aquesta remodelació forçada és una gran pintura que ha cedit el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que exerceix així el rol que s’espera d’ell, i més en moments delicats com els que s’han viscut a les Terres de Ponent: ajudar la xarxa de museus del territori a enriquir els seus relats.

No la poden reclamar

La peça que ha deixat de lluir al museu del Palau Nacional i que a partir d’ara lluirà al de Lleida és un compartiment del retaule major que va crear l’enigmàtic Mestre de Sixena a principi del segle XVI. És l’escena de Jesús entre els doctors de la llei, una de les més de 30 que integraven aquesta obra majúscula del Renaixement i que es van començar a disgregar a partir del segle XVIII quan les monges del monestir van preferir un retaule de gust barroc.

Aquest fragment es va incorporar als fons del MNAC el 1956 procedent de la col·lecció de Matías Muntadas, que la va adquirir abans del 1902. És a dir, abans del 1923, quan el monestir va ser declarat monumento nacional. Segons la justícia, tot i que en espera del que sentenciï en ferm el Tribunal Suprem, és la data a partir de la qual ja no podien sortir obres del cenobi. La taula del MNAC està, doncs, blindada i no podrà ser reclamada.

Jesús entre els doctors de la llei farà companyia a les quatre escenes del mateix retaule que conserva el Museu de Lleida des del 1936. Són els sants Pere, Pau, Agustí i Ambròs. La capital del Segrià els va protegir quan els incontrolats van calar foc al monestir. El passat, sempre present en la desgraciada història de Sixena.

El Museu de Lleida va estar a punt d’adquirir fa ben poc una altra part d’aquest retaule: Adoració dels Reis d’Orient. Feia un segle que estava desapareguda i els especialistes del centre la van detectar en una subhasta a Suïssa. Al final no van poder competir amb el preu que en va oferir una galeria de Madrid. Un cop seva, la va portar en una fira de Nova York i se la va quedar el museu Meadows de Dallas per més de 400.000 euros. El govern d’Aragó ni es va assabentar que havia sortit al mercat.

Sixena s’està fent cotitzar per tot l’enrenou generat. El 2016 una casa de subhastes de Barcelona va posar a licitació una peça sense atribuir. Es va adjudicar per 3.000 euros. Alberto Velasco, conservador del Museu de Lleida, ha identificat el seu origen: sí, el retaule major de Sixena. És la Lamentació davant Crist mort, amb la pega que està mutilada. Velasco ha publicat la seva troballa a la revista Ars Magazine. En el mateix article traça l’accidentat recorregut d’una altra taula d’aquest puzle: la Presentació de Jesús al temple, que un jutge va fer retirar d’una subhasta, també a Barcelona, i que actualment es troba dipositada al Museu de Saragossa mentre els seus propietaris, hereus del comte de Torroella de Montgrí, no puguin acreditar la legalitat de la compra. De nou, la data polèmica: 1923.

Al Museu de Lleida no li sobren recursos per poder adquirir obres amb aquestes xifres desorbitades. Però en el que sí que pot invertir és en coneixement. I això és el que va fer dilluns en unes jornades que va organitzar per furgar la personalitat oculta del Mestre de Sixena, del qual només es coneixen dues obres que va crear per al controvertit cenobi: el retaule major i el retaule de la Pietat. Tota la seva biografia és un immens interrogant. Els experts que van participar en les sessions van coincidir a dir que l’autor que s’amaga rere aquest genèric Mestre de Sixena és improbable que sorgís del context hispànic. La tècnica que va utilitzar en les seves obres delata un origen centreeuropeu o potser italià. Caldrà seguir fent recerca. I, mentrestant, apreciar al Museu de Lleida el seu estil tan peculiar, signe de la grandesa perduda de Sixena.

L’avarícia de les monges

Des d’Aragó s’intenta difondre la idea que Catalunya ha maquinat històricament per espoliar el patrimoni de Sixena. En les jornades d’aquest dilluns, la també conservadora del Museu de Lleida Carmen Berlabé va aportar una pila de proves documentals que contradiuen aquesta fal·làcia i que apunten a les monges del monestir com les principals culpables de la dispersió de les obres.

A partir del segle XIX, les religioses van començar a donar un “valor de mercat” als béns que residien des de feia segles en el monument. Els tractes amb els antiquaris eren constants. “I sabien que els que pagaven més bé eren els estrangers.” Sovint recorrien a l’historiador aragonès Mariano de Pano, figura respectada i amb càrrecs oficials, per assessorar-se i per treure el major rèdit d’aquestes transaccions.

Els forans arribaven al monestir amb la cartera plena. Berlabé no s’inventa res: són paraules textuals que apareixen en les cartes que les monges enviaven als bisbes de Lleida per demanar-los permís per vendre’s les peces. Els caps de la diòcesi elevaven les seves intencions a Roma i d’aquí en sortia l’autorització definitiva.

Per al bisbe Messeguer tot plegat era un mal tràngol: “Les úniques peticions que va acceptar van ser les de Sixena. De cap més parròquia. Sovint va intentar frenar-les: «Penseu més en les vocacions i menys en les vendes.» Ell no era procliu a la dispersió del patrimoni eclesiàstic.” Les religioses al·legaven que la seva situació econòmica era precària, tot i que se’ls va escapar que tenien altres interessos: destinar els diners de les vendes de les obres a fer inversions. “No sempre es van desfer dels béns per necessitats bàsiques de la comunitat”, conclou Berlabé.

Futures sorpreses gòtiques

La patacada de l’11 de desembre no es curarà fàcilment. Les ferides es tancaran per fases. Ara s’han abordat les absències de les sales de Renaixement. És a dir, les lleixes on s’exhibien els quatre relleus d’alabastre del retaule de Santa Anna, de l’escultor Gabriel Joly.

Les peces d’aquest àmbit s’han mogut de lloc i ara, en aquest espai silenciat, es poden veure dos compartiments d’un retaule desconegut del primer quart del segle XVI; un de Santa Eulàlia i Santa Madrona i l’altre de Santa Llúcia i Santa Àgueda. Tots dos formen part de les col·leccions històriques originàries de Sixena del museu.

Però no tots els nous estímuls de la mostra permanent tenen a veure amb Sixena. A l’àmbit del barroc la protagonista és la ceràmica. Així, s’ha incorporat a la visita una col·lecció de pisa lleidatana del segle XVII, adquirida el 2016 pel Departament de Cultura.

El Museu de Lleida té previst obrir a finals d’any, o a tot estirar a principi del vinent, la renovació de l’exposició de gòtic. Els buits més grans són els que van deixar els tres sepulcres de fusta policromada de les priores i religioses més nobles del cenobi. El més valuós, artísticament parlant, que el desembre passat va viatjar (provisionalment) cap als Monegres. El museu manté en secret els nous continguts. Però avisen que no decebran. El tema no serà aliè a l’esperit del museu. L’esplendor artística de la Corona d’Aragó hi tindrà molt a dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.