Cultura

Crítica

música

Contundents versions

  • VÍDEO: I like birds. Eels

Si s’hagués de resumir l’essència del concert d’ Eels seria la versió d’ I like birds , naïf en el disc Daisies of the Galaxy (2000) i que va sonar amb contundència punk. I és que a cada concert, la banda liderada per aquesta ànima turmentada que és Mark Oliver Everett és una experiència original i única que parteix d’un cançoner propi que customitza Així, I like birds, en una actuació a Londres fa tres anys, va sonar beatle. El públic de la Barts, amb un sold out de fa mesos, es va entusiasmar amb els ocells rockers.

L’estat d’ànim d’Everett, pel qual la música ha estat un vehicle terapèutic –es va despullar emocionalment a l’autobiografia Cosas que los nietos deberían saber (Blackie Books, 2008)– es percep en els concerts. “Tot està bé aquí dins”, va explicar després d’un començament multienergètic amb les versions d’Out of the street, de The Who, i Raspberry Beret, de Prince, i amb Bone Dry, del nou disc The Deconstruction (2018), que presentava ahir. “Massa rock fins i tot per a una home de la meva edat”, va dir un Everett irònic per enllaçar amb el “rock més suau” amb un viatge al passat indie amb A Magic World i Dirty Girl. Dues hores de vibració amb cançons lluminoses com Mr E’s. Beautiful Blues i, més fosca en directe, res a veure amb el disc però suggestiva d’una altra manera, com Novocaine for the soul . O l’exhibició de guitarra de Fresh blood, transitant en el cantó obscur. Moments per a la intimitat amb I like the way this is going i amb una versió de Love and Mercy que fa tenir papallones a l’estomac i que va enllaçar amb Blinking lights en els bisos.

Eels
Barts (Barcelona), 11 de juliol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.