Cultura

Sobre la llei dels drets històrics d’Aragó

Arma legal (i II)

L’Arxiu de la Corona d’Aragó és una fosca obsessió de la classe política aragonesa

Reprenent el que esbossàvem en un article previ publicat en aquest mateix diari, continuarem aprofundint en determinades qüestions de la nova llei d’actualització dels drets històrics d’Aragó que poden considerar-se lesives per a tercers en matèria de patrimoni artístic. Sense cap mena de dubte, el punt més preocupant és la disposició addicional segona, en la qual s’estableix que el govern d’Aragó tindrà capacitat d’expropiació d’aquells béns relacionats amb les antigues institucions aragoneses. Es tracta d’una disposició molt agressiva que es materialitzarà a l’empara de la llei d’expropiació forçosa del 1954. Podria donar-se el cas, així, que algú fos propietari d’un document important per a la història d’Aragó, i que el govern aragonès decidís expropiar-l’hi. Es prioritzaria l’interès general, però no es tindria en compte el perjudici que podria generar-se. L’interès general no es va prioritzar, en canvi, quan es va decidir desposseir el Museu de Lleida i el MNAC de les obres d’art de Sixena, unes obres que pertanyien al patrimoni públic i que van ser lliurades a un propietari particular, a una comunitat religiosa. Allò també va ser una expropiació forçosa.

Aquesta conjuntura intervencionista s’aprofita per introduir a la llei un nou aspecte derivat de les reclamacions patrimonials aragoneses que hem vist en els darrers anys. En la mateixa disposició addicional segona, igualment en relació amb l’expropiació, trobem: “A los mismos efectos y fines, se declaran de interés general para la Comunidad Autónoma los bienes artísticos que integran el patrimonio histórico-cultural de Aragón que hayan salido de su territorio sin un título válido de propiedad.” D’entrada, crida l’atenció que només es declarin d’interès general aquells béns que hagin sortit del territori aragonès sense un títol vàlid de propietat. I els que ho van fer amb un títol vàlid? Per què no es declaren? És que no són d’interès general? La resposta és evident: s’està preparant el terreny per a futures reclamacions patrimonials. Ho va reconèixer el 2014 el llavors president de les Corts aragoneses, José Ángel Biel (PAR), quan va afirmar que aquesta disposició addicional està especialment pensada per als béns artístics de la Franja conservats al Museu de Lleida.

Cal recordar que, malgrat que l’expropiació és una figura prevista en la legislació patrimonial nacional i internacional, sempre és un últim recurs que en poques ocasions s’acaba executant per la violència que suposa. Normalment, s’associa a casos en què els propietaris no volen –o no poden– assumir el manteniment del bé que posseeixen, però mai s’arriba a expropiacions únicament motivades per l’interès intrínsec del bé. I cal recordar, a més, que hi ha jurisprudència sobre l’assumpte, com el cas del Palau d’Orellana a Salamanca, que el Ministeri de Cultura va expropiar a uns particulars per ampliar el Centro Documental de la Memoria Histórica, però una decisió del TSJ de Castella i Lleó va anul·lar el procés por no haver-se justificat prou la necessitat de l’expropiació.

Tot plegat és molt greu perquè s’emplaça en un context de vulnerabilitat a tots aquells museus i col·leccionistes particulars que no posseeixin títols de propietat explícits d’obres d’art procedents de territori aragonès. Que no tinguin aquests títols no significa que aquelles obres hagin estat robades o que hagin sortit il·legalment d’Aragó. Pot donar-se el cas, per exemple, que un museu o un particular posseeixin una determinada obra des de temps reculats, i que no conservin cap factura de compra. I podria donar-se també el cas que, tot i posseir una factura, algú consideri que aquell no és un títol de propietat vàlid, com ja ha passat amb les obres de Sixena. Per tot plegat, i si aquesta llei no acaba impugnada, el més recomanable és que totes aquelles institucions i particulars que posseeixin obres de procedència aragonesa en les seves col·leccions, facin el possible per recopilar qualsevol documentació que acrediti la seva propietat.

D’altra banda, la llei d’actualització de drets històrics d’Aragó té un article dedicat a una de les obsessions més fosques de la classe política aragonesa, el mal anomenat Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Es tracta d’una institució de gestió estatal situada a Barcelona que reuneix els fons de l’antic Arxiu Reial de Barcelona, a més d’altres fons incorporats. D’entrada, el text de la llei diu que Aragó té el dret històric de participar de manera preeminent en la direcció i gestió de l’arxiu, una afirmació altament qüestionable, entre altres motius, perquè la documentació que conté no és aragonesa, ja que aquesta es conservava a l’Arxiu Reial de Saragossa que va ser destruït durant la Guerra del Francès.

El més greu és que aquesta llei acabada de promulgar diu que, des d’aquest moment, l’ACA “se integra en el Sistema de Archivos de Aragón”. Política de fets consumats. En tractar-se d’un arxiu de titularitat estatal, l’afirmació no deixa de ser una declaració d’intencions, però la mesura sorprèn perquè l’ACA no està en territori aragonès. És un exemple similar a la declaració com a béns d’interès cultural i béns catalogats d’un seguit d’obres d’art conservades al Museu de Lleida procedents de la Franja. Es tracta de l’únic cas conegut a l’Estat espanyol en què una comunitat autònoma declara béns conservats físicament en una altra comunitat... que ja els havia declarat prèviament! I es tracta de l’únic cop que Aragó ha protegit béns patrimonials conservats fora del seu territori, ja que no ho ha fet amb la ingent quantitat de béns aragonesos conservats en diferents comunitats autònomes. Incomprensiblement, el desgavell va ser ratificat pel Tribunal Suprem.

El que evidencien la llei de drets històrics d’Aragó i els antecedents esmentats és que el govern d’Aragó desplega una política patrimonial invasiva que perjudica el normal funcionament de la nostra administració i que ha arribat a generar litigis judicials per qüestions de competències. Ara imagineu per un moment que aquesta llei l’hagués promulgat la Generalitat de Catalunya.

*Professor de legislació i tutela del patrimoni artístic. Universitat de Lleida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Festival de Sant Sebastià

Robar i robar

sant Sebastià

La Porta de l’Infern, oberta de nou

Joan Miquel Oliver
Músic

“Tinc la sensació de ser un nen i estar descobrint el món”

BARCELONA

Contra l’abús de poder

bARCELONA

Damià Escuder, l’utòpic

Girona

Un país de llegendes

girona
Pròxim capítol:80. La verge segrestada (Santuari de Núria, Queralbs)

La vila saquejada

PALAFRUGELL
Crítica
teatre

De línia clara

Sarrià obrirà la vil·la romana del Pla de l’Horta al públic

SARRIÀ DE TER