Cultura

Europa, un final poc feliç

Michael Haneke s’afegeix amb ‘Happy end’ als directors que critiquen l’actitud hipòcrita del continent cap als refugiats

“El tema de la immigració i la nostra ceguesa davant els veritables problemes es veuen encarnats a França en la paraula Calais”, diu el cineasta austríac Michael Haneke. Per això ha ambientat a la ciutat del nord-est la seva pel·lícula Happy end, un títol irònic, com no podia ser d’una altra manera, tractant-se del director de pel·lícules tan pertorbadores i crítiques com El tiempo del lobo, La cinta blanca, La pianista o Funny games. En aquest nou film aborda, d’una manera més metafòrica i el·líptica del que es pot deduir de les seves paraules, la hipocresia i la indiferència d’Europa davant les onades de refugiats que arriben des de Síria i altres països asiàtics i africans.

En una llarga entrevista publicada al llibre Haneke por Haneke, escrit pels crítics de cinema Michel Cieutat i Philippe Rouyet i acabat d’editar en castellà per El Mono Libro, Michale Haneke (Munic, 1942) aprofundeix en les raons que l’han portat a dirigir Happy end: “No puc fer una pel·lícula al voltant dels immigrants, no conec la seva vida a través de la meva pròpia experiència. Però sí que puc rodar una pel·lícula sobre el nostre autisme i la nostra indiferència davant de qualsevol patiment.”

Burgesos a Calais

Happy end té com a protagonista una família burgesa de Calais que té una gran empresa al costat dels campaments de refugiats. Isabelle Huppert intenta posar ordre i mantenir les bones formes del clan, malgrat els incidents que n’alteren la tranquil·litat: l’intent de suïcidi del seu pare (Jean-Louis Trintignant); la neta que va a viure amb la família després de la mort de la mare; el seu fill i pare de la nena (Mathieu Kassovitz), una persona incapaç d’estimar... Les coses empitjoren quan l’altre fill de la matriarca apareix en un fastuós banquet familiar amb uns immigrants dels campaments veïns.

“Els personatges de la pel·lícula mostren els diferents aspectes de la indiferència cap als immigrants –diu Haneke–. Només es diu que és terrible i es donen una mica de diners, però a tothom li és igual! És clar que no em refereixo a la minoria que es compromet i va a treballar on hi ha problemes. Però la majoria, i m’hi incloc, es mostra indiferent.” El cineasta és molt dur amb les crítiques: “Aquesta família és com nosaltres. Tots som egocèntrics, falsos i hipòcrites. I, alhora, estem ressentits, tristos i solitaris.”

Fa un mes es va estrenar En tránsito, de l’alemany Christian Petzold, que adapta la novel·la Trànsit (La Magrana), d’Anna Seghers. Marsella era, el 1940, un lloc de pas per a molta gent que fugia dels nazis. El director alemany ambienta la història en l’actualitat, establint un paral·lelisme amb els refugiats asiàtics i africans. “Ara fugen de la misèria, en lloc dels nazis –comentava el director a aquest diari–, però tenen una cosa en comú: ningú els vol.”

Més refugiats del 1940

Fa dos anys, el cineasta francès Christian Carion (Feliz Navidad) també feia passar refugiats per Calais: Mayo de 1940 recreava l’èxode de francesos que fugien de la invasió nazi. “Van ser entre vuit i deu milions de persones –explicava en una entrevista a El Punt Avui–. És el desplaçament de població més gran del segle XX.” I hi afegia: “Miro els refugiats d’ara i ens veig a nosaltres mateixos, els francesos, als anys quaranta. Calais és un malson.”

Robert Guédiguian i Ariane Ascaride, director i actriu francesos coneguts pel seu compromís social, mostraven nens refugiats a La casa junto al mar, estrenada fa quatre mesos. “És una realitat ben present, estàs a la platja i veus policies, l’exèrcit... Això és l’Europa d’avui dia, un continent que vigila les seves costes. A Almeria, en una platja a l’estiu plena de gent, hi va aparèixer una pastera plena d’immigrants i van començar a córrer com bojos. Era una cursa de la misèria que travessava una societat d’oci i benestar.”

Des del format del documental, també hi ha hagut aportacions recents importants. Fuego en el mar, de Gianfranco Rosi, va guanyar l’Os d’Or de la Berlinale del 2016 pel seu retrat del dia a dia de l’illa de Lampedusa, el punt més meridional d’Itàlia i lloc on intenten arribar milers de refugiats africans cada any. Vint mil persones han mort en l’intent d’arribar a l’illa els darrers 20 anys.El documental Miss Kiet’s children, vist fa dos mesos al Docs i estrenat després als nostres cinemes, enfoca amb les càmeres una escola pública holandesa on una mestra té diversos alumnes de famílies de refugiats de la guerra de Síria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

“Picasso descobreix París” exposa 19 obres de Cézanne, Degas, Gauguin o Toulouse-Lautrec

Crònica

Prop del cim

Secrets de família

Girona

El repte dels fons digitals

Girona

Un déu salvatge i molt trapella

Sitges

Planeta independent

Girona
Infantil

Aventures amb ‘Els Cinc i la vall dels Dinosaures’

Drama

Isabelle Huppert esdevé ‘Madame Hyde’

Drama

Vincent Lindon investiga ‘La aparición’