“La cançó és un mitjà inigualable per a la comunicació d’idees”

Inicialment va ser una tria molt espontània, m’interessava la seva feina i em venia de gust treballar amb ells. Vist en perspectiva, però, crec que són gent que han tocat la cançó popular d’una manera afí, amb la idea que allò que importa no és l’autor, ni tan sols la cançó, sinó els continguts. Vaig sentir que podia fer aquest exercici de no interpretar els meus propis temes i compartir la lletra amb altres autors. Hi ha coses que només una cançó pot arribar a comunicar d’una determinada manera. És un mitjà inigualable de comunicació d’idees.

Sento més que mai que he de parlar de coses que no únicament m’afecten a mi. He arribat a un punt en què he tocat de tal manera els meus monstres que puc arribar a entendre els monstres dels altres. Se’m fa més fàcil que fa vint anys identificar-me amb algú. I és prou evident, d’altra banda, que el context és clamorós en molts sentits. Si la gent de la cultura no ens posem a parlar de determinades coses, no ho farà ningú.

No sé parlar de res que no em faci mal. Tinc molts temes de conversa i coses de les quals parlar, però a l’hora de fer cançons no me’n surt cap si el tema no m’afecta. Les cançons són la meva manera de pal·liar-ho...

Sí, perquè sé que he fet música molt trista i melancòlica. I jo, que soc més que això, sovint em pregunto per què no trec aquesta altra part de mi. Quan tinc la cançó enllestida, però, tinc la sensació que no he arribat fins allà on havia d’arribar.

Sí, absolutament. Vaig néixer en un context social, polític i familiar que em deixava molt poc espai per ser jo mateix i tota la meva carrera artística i vida personal ha estat una lluita per trobar un espai propi. Estic fet, crec, per buscar intensament la meva pròpia identitat perpètuament.