Música

Enric Montefusco

Músic

“La cançó és un mitjà inigualable per a la comunicació d’idees”

Tres anys després de liquidar Standstill i debutar en solitari amb Meridiana, Enric Montefusco (Barcelona, 1977) reapareix amb un disc de curta durada en què cedeix la veu principal a Niño de Elche, Albert Pla, Los Hermanos Cubero, Maria Arnal i Nacho Vegas: Coros de medianoche (Buena Suerte / Sony). Montefusco, que acaba de publicar també un assaig autobiogràfic (Carne de cañón, editat per Bandaàparte), actuarà avui al Teatre Grec amb totes aquestes veus convidades (22 h).

Què tenen en comú els cinc artistes en qui ha confiat per a aquest disc?
Inicialment va ser una tria molt espontània, m’interessava la seva feina i em venia de gust treballar amb ells. Vist en perspectiva, però, crec que són gent que han tocat la cançó popular d’una manera afí, amb la idea que allò que importa no és l’autor, ni tan sols la cançó, sinó els continguts. Vaig sentir que podia fer aquest exercici de no interpretar els meus propis temes i compartir la lletra amb altres autors. Hi ha coses que només una cançó pot arribar a comunicar d’una determinada manera. És un mitjà inigualable de comunicació d’idees.
Com se n’ha adonat?
Sento més que mai que he de parlar de coses que no únicament m’afecten a mi. He arribat a un punt en què he tocat de tal manera els meus monstres que puc arribar a entendre els monstres dels altres. Se’m fa més fàcil que fa vint anys identificar-me amb algú. I és prou evident, d’altra banda, que el context és clamorós en molts sentits. Si la gent de la cultura no ens posem a parlar de determinades coses, no ho farà ningú.
Només sap cantar d’allò que l’afecta?
No sé parlar de res que no em faci mal. Tinc molts temes de conversa i coses de les quals parlar, però a l’hora de fer cançons no me’n surt cap si el tema no m’afecta. Les cançons són la meva manera de pal·liar-ho...
En el llibre confessa que, alguna vegada, ha intentat dissimular-ho...
Sí, perquè sé que he fet música molt trista i melancòlica. I jo, que soc més que això, sovint em pregunto per què no trec aquesta altra part de mi. Quan tinc la cançó enllestida, però, tinc la sensació que no he arribat fins allà on havia d’arribar.
El llibre posa també al descobert una mena de recerca constant de llibertat...
Sí, absolutament. Vaig néixer en un context social, polític i familiar que em deixava molt poc espai per ser jo mateix i tota la meva carrera artística i vida personal ha estat una lluita per trobar un espai propi. Estic fet, crec, per buscar intensament la meva pròpia identitat perpètuament.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia