Cultura

Crítica

cinema

Traç gruixut

El títol original de la nova pel·lícula dirigida per Agnès Jaoui, que com sempre comparteix l’escriptura del guió i part del protagonisme interpretatiu amb Jean-Pierre Bacri, és Place publique, que fa referència al fet que, a través de les xarxes socials a Internet, els actes privats són exhibits públicament més que mai. No és l’únic apunt més o menys sociològic d’aquesta comèdia de costums de caràcter coral, tot i que gira a l’entorn d’un presentador de televisió en crisi que Bacri, més prim i amb perruquí, encarna amb el sarcasme i mal humor recurrent en els seus personatges. El film transcorre en la festa d’inauguració d’una casa de camp a prop de París (on el presentador troba, entre altres, la seva exexposa, que, interpretada per Jaoui, vol que entrevisti una refugiada afganesa; la seva excunyada, amb la qual treballa; la seva filla, que ha publicat una novel·la on se sent retratat de manera sarcàstica, i la seva parella actual, una dona més jove a la qual vol controlar) sense que tal circumstància justifiqui el títol en castellà, Llenos de vida, perquè, precisament, costa trobar en el film personatges amb una certa plenitud vital sense que tampoc transmetin res a veure amb La alegría, per esmentar el disc de temes llatins de Jaoui, també cantant, que sintonitza amb la banda sonora del film interpretada per un grup a la festa.

Tot i que concedeixen dignitat a algun personatge discret i un gest rebel de dos joves al final, la visió social de Jaoui i Bacri sembla força pessimista en la mesura que, a més de la banalitat exhibicionista de les xarxes socials, s’aborden les conveniències, els malentesos i els (auto)enganys en tota mena de relacions, la incapacitat d’acceptar el pas del temps amb una por de l’envelliment traduïda en comportaments lamentables, la insensibilitat davant dels refugiats fins i tot per part d’immigrants amb sort, la pèrdua dels valors socials, que, en tot cas, semblen defensats frívolament per algun personatge. Jaoui i Bacri fan en certa manera un refregit dels temes explorats en anteriors films i obres teatrals, però el problema és que, si bé potser només han sigut subtils quan Alain Resnais va posar en escena el seu guió d’On connaît la chanson, el seu traç cada cop sembla més gruixut i tot s’hi fa obvi mentre les situacions s’hi encadenen sense inspiració i ritme.

Llenos de vida
Dir.: Agnès Jaoui. Int.: Agnès Jaoui, Jean-Pierre Bacri, Léa Drucker
França, 2018


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La catalana Rosalía triomfa als Grammy Llatins amb dos premis per ‘Malamente’

Barcelona
TERESA COLOM
ESCRIPTORA ANDORRANA

“És colpidora la nostra capacitat de sobreposar-nos al dolor”

les escaldes

Narcís Comadira, doctor ‘honoris causa’ de la UdG

girona
Drama / Biografia

Keira Knightley sedueix amb ‘Colette’

La poètica de l’objecte

Girona

Velázquez o com ser el millor

barcelona

Misèries del poder

girona

Por i fantasia per a un androide

BARCELONA
Drew Goddard
Director i guionista

“De la foscor dels 60 en va sorgir quelcom extraordinari”

Sant Sebastià