Cultura

Els maleïts... de culte

L’editorial Sajalín publica la novel·la ‘Drugstore cowboy’, de James Fogle, que es va publicar després de l’èxit del film homònim de Gus Van Sant estrenat el 1989

Els personatges marginals resulten molt atractius per a la literatura i el cinema de culte
Sajalín busca obres d’autors marginals i no publica originals d’escriptors de l’Estat espanyol

El 1989, el sempre personal director nord-americà Gus Van Sant va estrenar Drugstore cowboy, protagonitzada per Matt Dillon, Kelly Lynch i una Heather Graham de 19 anyets. I també hi té un paperet William S. Burroughs, autor de la Beat Generation que de drogues i marginalitat en sabia força. Era el segon film de Van Sant, que també en va escriure el guió basat en la novel·la homònima de James Fogle, quan encara era inèdita. James Fogle (1936-2012) hi narra les seves experiències reals com a cap d’una banda –ell, la seva esposa i un noi i una noia més– d’addictes a les drogues que es dediquen a robar farmàcies per satisfer el consum i vendre’n els pocs excedents.

L’editorial Sajalín acaba de publicar la traducció al castellà de Juan Carlos Postigo de Drugstore cowboy. Aquesta editorial té predilecció per autors maleïts, com Fogle. Als 12 anys va robar el seu primer cotxe, el pare l’apallissava, va passar bona part de l’adolescència en reformatoris o, com ell en deia, “escoles de lladres”, fins que es va fer addicte i es va especialitzar a robar a les farmàcies. Va passar tota la vida entrant i sortint de la presó. De fet, va morir d’un càncer de pulmó a la presó de Monroe, a Washington. Va escriure dotze novel·les, però només li van publicar aquesta, i gràcies a l’èxit de la pel·lícula de Gus Van Sant, va esdevenir de culte.

Aquesta, però, només és una de les disset novel·les d’autors maleïts –sovint amb elements autobiogràfics, tot i que no és obligatori– que ha publicat Sajalín i que també tenen una versió cinematogràfica.

Parlem amb Dani Osca, impulsor de l’editorial Sajalín, que actualment és unipersonal: ell ho fa tot (“menys les traduccions”) i, el més difícil, en pot viure: “Sense luxes, però fa tres anys que visc de l’editorial.” El 2008 la va fundar amb un soci, Julio Casanovas –que es dedicava a la part de disseny–, i el suport com a traductor puntual de Guido Sender. Dani Osca només tenia 30 anys i havia deixat la feina en una assessoria comptable fiscal. “Vaig fer un postgrau d’edició i passava moltes hores a l’antiga filmoteca de l’avinguda Sarrià”, afegeix, com disculpant-se de la seva formació d’economista. El setembre del 2009, “en plena crisi econòmica”, va sortir la primera novel·la i ja n’ha publicat 67 de 44 autors diferents. La majoria anglosaxons, però també n’hi ha de japonesos, italians, africans, russos, francesos, bosnians...

En una llarga estada a Itàlia, prèvia a la posada en marxa de l’editorial, Osca va conèixer Edward Bunker, que a Itàlia és molt llegit, més que als Estats Units. Bunker és un autor mític de qui Sajalín ho ha publicat tot: cinc novel·les, un recull de relats i una autobiografia. I és que l’obra més venuda de Sajalín és de Bunker: No hay bestia tan feroz. Va ser duta al cinema el 1978 amb el títol Libertad condicional, dirigida per Ulu Grosbard i protagonitzada per Dustin Hoffman.

Altres pel·lícules basades en obres que Sajalín ha publicat són Ladrón de bicicletas, una de les obres mestres del neorealisme italià que el 1948 va dirigir Vittorio de Sica basat en la novel·la de Luigi Bartolini; dues més de Bunker: Perro come perro i La fábrica de animales, dirigida per l’actor Steve Buscemi el 2000; Réquiem por un sueño, dirigida per Darren Aronofsky, basada en l’obra de Hubert Selby Jr. i protagonitzada per Jared Leto i Jennifer Connelly; Get Carter, protagonitzada per Michael Caine el 1971 (amb un innecessari remake el 2000, amb Sylvester Stallone); i encara altres com Niño A, Cirkus Columbia, El callejón de las almas perdidas, El partisano Johnny, Gallo de pelea...

Com es poden aconseguir tantes obres de característiques tan peculiars? “No és cap secret: llegeixo molt i busco molt en circuits concrets. El nostre procediment és atípic respecte a altres editorials que reben propostes d’agències, van a fires, accepten manuscrits... Nosaltres ni ens plantegem entrar en cap subhasta per un autor! En canvi, partint de la lectura d’un pròleg d’algú que parla d’un autor que no conec però que em resulta interessant, el busco i... potser hi ha sort”, després de negociar amb agents o hereus, que no és fàcil.

Tot plegat fa que sigui complicat generar un gran èxit, perquè la majoria dels autors són morts, molts amb una sola obra, i els títols ja han fet el seu recorregut. Un risc total que, lluny d’espantar, els dona pedigrí, sumat a l’encert estètic dels llibres.

Com és que tants títols de Sajalín s’han dut al cinema? “Suposo que per la mena d’obres que són, amb molta acció i diàlegs, cinematogràfiques.” Sembla evident, doncs, que la vida de maleïts i marginals és atractiva per a la literatura i el cinema de culte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.