Cultura

Josep de C. Laplana

Director del Museu de Montserrat

“Som més lliures que molts museus”

“A l’abril instal·larem un cap de Plensa de quatre metres a l’atri de la basílica. És una nena i es diu Anna”
“[Sobre el conflicte de l’art amb Aragó] L’art no els interessa! Només els interessa el conflicte”

Aquest any en fa 40 que Josep de C. Laplana (Binèfar, Osca, 1943) va assumir la direcció del Museu de Montserrat, una de les institucions culturals de referència del país que cada any visiten 150.000 persones. El pare Laplana ha transformat l’equipament tot obrint-lo a les manifestacions artístiques contemporànies, incloses les més trencadores. El seu caràcter, diu, ha estat l’aliat perfecte per poder superar mentalitats tancades i reticents a l’art més avançat. “Els meus adversaris em qualifiquen de tossut i esmunyedís, un híbrid mig aragonès mig català, un típic espècimen de frontera, indefinit i indefinible”, es descriu al seu bloc. El món del pare Laplana no s’acaba a la muntanya sagrada: té una intensa vida a les xarxes socials, des d’on diàriament difon els seus sabers i contagia als seus nombrosos seguidors la seva passió per la creació artística.

Va ingressar a Montserrat el 1975 i tres anys després el van nomenar director del museu. Com va anar que li donessin aquest encàrrec?
Jo vaig arribar a Montserrat amb la il·lusió, que encara conservo, de dedicar-me a l’art paleocristià. Però acabat el noviciat em van dir de seguida que m’havia d’ocupar del museu perquè el director que hi havia fins llavors, Crisòleg Picas, se n’havia anat a Roma. Fixa’t la poca importància que tenia el museu que al mateix moment me’n van donar una altra, de responsabilitat, i aquesta sí que era la forta: fer de secretari de l’abat. El museu era per al temps lliure. Es tractava de dur una mica de control, d’atendre els visitants il·lustres... No hi havia gaire activitat.
Quin model de museu tenia al cap i com va haver de lluitar per fer-lo realitat?
L’abat Marcet va adquirir obres d’art per ornamentar l’interior del monestir, no va pensar mai en fer un museu. El museu es va obrir en temps del boom del turisme, a principi dels anys seixanta. Es van creure que donaria molts diners amb els quals es podrien mantenir tots els estudiants que teníem a l’estranger, a Munic, a París, a Washington i per descomptat a Roma. Però un museu mai no genera aquests beneficis. Quan vaig entrar, el primer que vaig haver de fer és canviar aquesta visió: el museu no era per recaptar sinó per tenir una presència en el món de la cultura. El patrimoni del monestir havia de jugar en un nivell destacat en el món de la cultura de Catalunya i d’Europa. Aquest va ser el meu ideal des del començament.
I quan va agafar embranzida el museu?
Va costar. El 1982 vam obrir la part de pintura catalana moderna de la col·lecció de Josep Sala Ardiz. Jo mateix la vaig anar a recollir al Putxet, la vaig embalar i la vaig portar cap aquí. Funcionaven dos museus simultanis: un al matí, la secció antiga, i un altre a la tarda, la moderna. Però a la tarda normalment els turistes ja havien marxat i el fons Sala Ardiz quedava com la Ventafocs. Eren les escorrialles. Fins que no vam integrar els dos museus, i sobretot fins que el 2004 no vam obrir les noves instal·lacions, no vam poder fer el salt. La gestió econòmica depenia, i encara en depèn bastant, de l’administració central del monestir, de manera que per tot havíem de demanar permisos i no podíem desplegar una direcció activa. En el museu renovat em van fer un despatx i em vaig dotar d’un personal que controlava. I llavors sí que es va obrir una etapa molt dinàmica.
I compromesa amb el seu temps. Va fer entrar l’art contemporani en la programació.
Vaig convocar un consell assessor (ja el teníem, però estava adormit) i vam començar a pensar en exposicions temporals per a les dues sales: una de més consolidada i una altra de més emergent. I principalment d’art contemporani, sí. El museu s’acabava amb un quadre del 1962 i això no podia ser: havíem de ser actuals. El museu sempre ha tingut clara la seva filosofia. Un museu no és solament l’exposició: al darrere hi ha d’haver un motor intel·lectual. És àgora d’estudi, de diàleg i de comunicació. I és la casa de les muses, és a dir, no és una institució per propagar la fe, sinó el lloc en el qual la creativitat humana es pot expressar, tant si és cristiana com no.
I com es va moure per aconseguir art del present?
Vaig dir a galeristes que em presentessin artistes contemporanis. Em van ajudar molt el Carles Taché i el Julio Vaquero, que va exposar, però ell és molt figuratiu i jo volia anar més enllà. El Taché, que coneixia des de feia molts anys, em va portar el Sean Scully. Em va dir: “Els museus no m’aporten res, si m’oferís alguna cosa especial...” Se’m va encendre el llum: el monestir de Santa Cecília. Només de veure l’espai, ja es va il·lusionar.
Abans ha dit que el seu objectiu era fer del Museu de Montserrat un centre d’excel·lència artística a Catalunya. Missió complerta, no?
D’aquella manera [riu]. De moment estem en el pròleg. Molts dels meus projectes se n’han anat a les escombraries...
Perquè no ha tingut prou suport de la comunitat, potser?
No hi estan en contra, ni de bon tros. Qualsevol museu municipal té moltes més pressions que no pas jo. Tinc molta més llibertat que la majoria de directors de museus. L’abat és molt més liberal que qualsevol alcalde. I li estic molt agraït. Ho he fet tot amb permís. Però que m’ha costat fer algunes coses, sí. Que algunes les he fet entrar amb calçador, també. Però després tothom està content. Per exemple, de tot el projecte de Santa Cecília. Quan se’n va adonar, gairebé ja estava fet [riu]. Aquest és el meu estil: aprofitar les escletxes...
L’abat li ha tocat mai el crostó per res?
No, no.
Ho dic perquè han exposat artistes tan radicals com ara la Jana Sterbak, que crea vestits fets amb carn...
Em va escriure no fa gaire per dir-me si li podem guardar les seves obres perquè no té cap magatzem a Europa.
Interessant. Vostè no té cap prejudici amb l’art.
Cap ni un. L’any que ve exposarem un vídeo de Bill Viola [en el marc de la gran retrospectiva que li organitzarà La Pedrera]. És molt amic meu.
Ah sí?
Sí, i la seva dona i el seu fill també. El fill és budista. Va venir a dinar, li van servir popets i, és clar, no se’ls podia menjar. Els hi van canviar per una amanida de tomàquet i formatge.
Quin altre artista li agradaria que exposés?
Molts. El Jannis Kounellis no estaria gens malament.
I aviat un gran Plensa...
Ja hem vist l’escultura. Preciosa. És un cap d’una nena que es diu Anna. Fa uns quatre per quatre metres. La posarem a l’atri de la basílica, segurament a l’abril. S’hi estarà sis mesos... de moment.
Una altra prova de la valentia de l’abat i de la comunitat.
De l’abat i del consell de degans, sí. El vistiplau de la comunitat no ha estat necessari perquè el monestir no ha hagut de posar-hi ni un euro.
Li agradaria ampliar el museu?
Fa més de vint anys que tenim en caixes la col·lecció arqueològica de l’antiga Banca Jover que ens va donar Caja Madrid. Una pena. El projecte costaria uns 800.000 euros.
Hauria fet molt més... Parlem dels fracassos?
Li ho explico? [Diu, dirigint-se al jove historiador i crític d’art Bernat Puigdollers, que ens acompanya en l’entrevista, a qui qualifica com la seva “mà dreta”. Puigdollers és el comissari de l’exposició en curs, d’Andrea Torres Balaguer, que enceta una línia de mostres de dones artistes joves.] Quan es va fer la façana, l’abat Aureli Escarré volia dues torres: la torre de Sant Miquel, la que hi ha, i, al costat, la torre de Sant Gabriel, que no es va fer. La torre de la cultura. Sempre he perseguit que es construís amb la complicitat d’un arquitecte de renom perquè sortís a totes les guies de l’arquitectura contemporània. No me n’he sortit. El no que em van donar va ser taxatiu.
Persistirà en altres projectes que té?
No em falten ànims, però m’he fet gran. I l’abat pensa: “Qui ho tirarà endavant, tot això, quan aquest falti?” No m’ho diu, però sé que ho pensa. Però si el que tu em preguntes és per les energies que tinc, a mi hi ha un títol de pel·lícula que m’agrada molt: Murió con las botas puestas.
El seu primer contacte amb el món dels museus el va tenir a Lleida.
Quan era al seminari vaig demanar ser encarregat del Museu Diocesà. Tenia 16 anys. El director no hi era mai. Jo tenia la clau i el rector m’avisava quan venia algú important per rebre’ls, en Gudiol, en Junyent... Els dissabtes passava l’escombra.
Vostè és de Binèfar, a tocar de la Franja. Com està veient la polèmica de l’art de Sixena i de les parròquies aragoneses que havien format part del Bisbat de Lleida?
Per a mi el desmembrament del bisbat va ser traumàtic. De petit sempre havíem anat a Lleida per anar al metge, per comprar sabates... Anàvem a Lleida per a tot. No hi havia cap frontera administrativa. Com ho hauria solucionat, jo? Hauria convertit aquella línia en una terra de ningú amb una certa autonomia tant d’allà com d’aquí, tant eclesiàstica com de tots els altres nivells. El bisbe Del Pino, franquista fora mida, va fer una cosa interessantíssima: va posar els grans capellans catalans a Aragó i alguns d’aragonesos a Catalunya. I els feia canonges. I els feligresos, encantats, no ho van discutir mai. Quan aquesta transacció es va aturar, tot es va trencar.
I del conflicte de l’art instigat per les autoritats aragoneses que ha portat aquesta divisió, què n’opina?
L’art no els interessa per res! Mai els ha interessat. L’únic que els interessa és el conflicte.
Què cal fer?
Aguantar. Resistir. I guanyar-los per cansament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona

La pista, per als d’EGB

Girona

Autors compromesos

Sant Sebastià