Cultura

Testimoni joiós del segle XX

La X Biennal Miserachs dedica una exposició a Cartier-Bresson, referent ja clàssic de la fotografia documental

La seva teoria de ‘l’instant decisiu’ pot arribar a saturar, com si la vida fos una successió de miracles

El sol nom d’alguns fotògrafs ja porta aparellada la figuració instantània d’una o dues imatges que són la seva carta de presentació. En el cas de Henri Cartier-Bresson (1908-2004), costa apartar del pensament el bombí del tafaner bigotut que va sorprendre a Brussel·les el 1932, espiant per la mitja transparència d’un paravent de sarja. Però en té moltes altres de memorables, tan imprevisibles com els desitjos de cadascú: n’hi ha que sentiran debilitat pels retrats que va fer del seu amic Alberto Giacometti, sobretot les d’aquell dia que plovia i el va enfocar encapotat amb la gavardina, travessant tot sol el carrer ventós del seu taller, o per la sèrie que va dedicar als infants, criatures de tot el món jugant al carrer enmig de les runes, o per la seva manera d’enfocar les escales de París, com si ens hi haguéssim d’estimbar igual que per l’ull hipnòtic de la història, o per la gràcia amb què sabia copsar els saltirons que fa la bona gent quan a ciutat s’hi embassen les tempestes de tardor.

Cartier-Bresson ha creat una llegenda pròpia no només a través de les seves fotografies, sinó també per la famosa teoria de “l’instant decisiu”, marca que gairebé requeriria un copyright més rigorós que el de les imatges. Hi ha una certa confusió sobre aquesta màxima que condensa en un sol gest la fugacitat, la immediatesa i la velocitat i que fàcilment pot conduir a saturar la realitat, com si només fos digna de ser retinguda en moments de gran intensitat i plenitud, o com si la vida fos ben mirat una successió de miracles, cosa que resultaria francament extenuant. No és el cas: la major part del temps preval el tedi i el sense sentit, i el do de Cartier-Bresson consisteix a posar prou paciència i intuïció per arrencar d’aquest flux anodí una imatge que salvi la mirada de les seves rutines.

Amb una certa rancúnia, n’hi ha que han rebutjat la pàtina de bellesa de les seves fotografies, tan impecablement ben enquadrades, d’una visibilitat sempre diàfana, com una rèmora preciosista que banya fins i tot les escenes crues d’un halo de nostàlgia. Però ben mirat potser el seu món tenia encara aquesta inclinació a la innocència i la claredat, i som nosaltres els qui hi hem inoculat verí perquè el present ens ha tornat suspicaços, desagraïts i cínics. D’aquí que les seves imatges conservin un no sé què de lleugeresa i felicitat, per més que enfoquin la pobresa, la guerra o la marginació.

La veritat és que pocs fotògrafs han sabut crear un imaginari tan ampli i durador com ell del segle XX, i això sol ja col·loca en un destret qualsevol que vulgui organitzar una mostra del seu treball. La desena edició de la Biennal Xavier Miserachs s’hi ha atrevit, i entre la desena d’exposicions que proposa fins al 14 d’octubre hi ha també Fotografiar del natural, una selecció d’algunes de les imatges més representatives d’aquest fundador de la mítica agència Magnum, datades entre principis dels anys trenta fins als setanta, amb una atenció especial als retrats i els paisatges urbans, fruit dels seus viatges per tot el món, des de l’Espanya republicana, fins a la Xina anterior al comunisme, el Berlín del mur o la França atordida per l’ocupació. El títol prové d’un llibre del mateix Cartier-Bresson, L’imaginaire d’après nature (1996), en el qual expressava la seva concepció de la fotografia remetent-se a la seva experiència també com a pintor i dibuixant: “Per mi, la càmera és un quadern d’esbossos, l’instrument de la intuïció i de l’espontaneïtat, la mestressa de l’instant, que, en termes visuals, interroga i decideix alhora. Aquesta actitud requereix concentració, sensibilitat i sentit de la geometria.”

Una cita amb la fotografia amb 20 anys d’història

La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs va néixer el 1998, el mateix any que va morir el fotògraf, de la iniciativa d’uns quants amics seus decidits a fer-lo periòdicament present a través d’una mostra que homenatgés el seu llegat i, alhora, els vincles amb l’Empordà (tenia casa a Esclanyà, al municipi de Begur). D’aquella primera trobada en fa ja vint anys, i la biennal continua més viva i engrescadora que mai, fins al punt que els organitzadors han ampliat a dos mesos i mig la seva durada. En aquesta edició, inaugurada dissabte passat i que es tancarà el 14 d’octubre, es presenten onze exposicions repartides per diversos espais de Palafrugell, la majoria de les quals, set, es presenten per primera vegada al públic. Coincidint, a més, amb el vintè aniversari de la mort de Miserachs, una de les propostes principals es destina a un dels seus treballs més rellevants, Costa Brava Show. Haver aconseguit portar al Museu del Suro l’exposició de Cartier-Bresson és en certa manera un altre homenatge al fotògraf català, diu Maria Planas, una de les organitzadores de la biennal, junt amb Enric Bruguera i Lluís Català. Una altra de les propostes destacades és la que confronta les imatges de Josep Esquirol amb els textos de Josep Pla, a la fundació de l’escriptor, i la que rescata el treball de Jaume Ferrer. A més, s’hi poden veure els treballs de Samuel Aranda, Lorenzo Meloni, Sandra Balcells i Joan Alvado.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
TERESA COLOM
ESCRIPTORA ANDORRANA

“És colpidora la nostra capacitat de sobreposar-nos al dolor”

les escaldes

Narcís Comadira, doctor ‘honoris causa’ de la UdG

girona
Drama / Biografia

Keira Knightley sedueix amb ‘Colette’

La poètica de l’objecte

Girona

Velázquez o com ser el millor

barcelona

Misèries del poder

girona

Por i fantasia per a un androide

BARCELONA
Drew Goddard
Director i guionista

“De la foscor dels 60 en va sorgir quelcom extraordinari”

Sant Sebastià

El malefici de ‘Carrie’

BARCELONA