Cultura

Crítica

L’amor és un joc perdut?

Sigui una serenata, una masque, una pastoral o, tal com va dir-ne el seu autor, una petita òpera que també pot definir-se com una òpera de càmera, Acis i Galatea és una obra preciosa de Händel que, amb un llibret en anglès de John Gay basat en un episodi de les Metamorfosis d’Ovidi, exalta els plaers de l’amor, però també expressa la consciència que poden ser efímers perquè tot allò bell és fràgil i susceptible de patir una amenaça, en aquest cas encarnada en l’enveja del ciclop Polifem, que mata el pastor Acis perquè no pot suportar que sigui feliç amb aquella que el monstre també cobeja: la nimfa Galatea, una figura femenina que manifesta clarament el seu desig sexual. Plena d’inspirades melodies, l’obra és un caramel que no és desembolica gaire sovint i és així que s’ha de celebrar el plaer (certament efímer o, en tot cas, d’una sola nit) d’haver-lo degustat a través d’un muntatge produït pel Festival Castell de Peralada que va tenir com a escenari el claustre de l’església del Carme, on un gros llit amb un simulacre d’herba (una representació, doncs, de l’artifici d’un amor en plena natura) amagava la font real que així va simbolitzar aquella amb la qual Galatea converteix Acis en immortal: “La font borbollejant, guaiteu!, ja brolla; s’alegra de travessar les planes murmurant encara el nom del teu gentil amor.”

Assumida la direcció artística pel sevillà Rafael R. Villalobos, al qual també s’ha encomanat la de l’espectacle Una nit de cabaret, que el contratenor Xavier Sabata representarà demà diumenge a l’hotel Peralada dins del festival, no és una mala idea escènica col·locar aquest llit herbaci (els llençols del qual són ensumats pels pastors Damon i Coridon abans que el cor, reduït als cinc cantants solistes que a la vegada el formen, comenci amb un cant hedonista) al centre de l’escenari, que travessava en diagonal el claustre, en un lateral del qual van col·locar-se els músics de Vespres d’Arnadí, que, dirigits en aquesta ocasió per Fausto Nardi tres dies després que Dani Espasa ho fes a l’interior de l’església en la versió concert de Rinaldo, van tornar a demostrar que interpreten amb totes les garanties i meravelles el repertori barroc.

A part de la idea escènica del llit, hi va haver escenes amb prou joia eròtica, però es va recórrer massa fàcilment a la broma del cava de Peralada, que també va fer-se present al final del Rinaldo semiescenificat per Xavier Sabata. El més discutible, però, de Villalobos va ser el seu disseny del vestuari, exceptuant el vestit blanc que va lluir la soprano Lucía Martín-Carton, una Galatea sensual i amb un cant fresc i elegant. Amb els cantants masculins, però, el director-dissenyador no va tenir pietat: el tenor Roger Padullés va haver de dur una mena de faldilla lletja i, tanmateix, va encarnar Acis amb molta solvència. Pel que fa al baríton Josep Ramon Olivé (Polifem de vermell), el tenor Víctor Sordo i el contratenor Hugo Bolívar (pastors de negre), vestien pantalons curts i, com Padullés, duien mitjons i sabates esportives. Si us plau!

Tot i la mala jugada del vestuari, els cinc solistes (i alhora integrants del cor) van aprofitar l’aposta del festival pels joves intèrprets. Només una objecció: la interpretació d’Hugo Bolívar de Love is a losing game, tema d’Amy Winehouse que, just abans que Acis i Galatea creguin celebrar el seu amor guanyador i perdurable, va introduir-se amb calçador per recordar una altra cosa. El problema és haver-lo cantat malament. Un respecte per la gran Amy!

Acis i Galatea
Festival Castell de Peralada, dimecres 8 d’agost


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.