Cultura

‘Lady Soul’ se’n va

Aretha Franklin, reina indiscutible del ‘soul’ i veu de ‘Respect’, ‘I say a little prayer’ i ‘Chain of fools’, mor als 76 anys a Detroit, ciutat on va començar a cantar

Franklin va ser un dels símbols més importants dels EUA en la lluita pels drets civils
Mare des dels dotze anys, va iniciar-se en el gòspel a l’església del seu pare, reverend

Aretha Franklin, últim vestigi d’una era irrepetible de la música soul, va morir ahir (el mateix dia en què, l’any 1977, ho feu Elvis Presley) a l’edat de 76 anys. La cantant de Respect, I say a little prayer i Chain of fools, entre altres himnes imperibles del segle XX, va morir a la seva casa de Detroit, la ciutat del nord dels Estats Units on, seixanta anys enrere, va començar a cantar gòspel a l’església del seu pare: el reverend Clarence LeVaughn Franklin, un influent activista pels drets civils capaç de sermonejar, segons expliquen, amb una musicalitat impressionant.

Malalta des de feia vuit anys d’un càncer del qual mai no va revelar massa detalls, Franklin havia anunciat l’any passat la seva retirada i feia temps que no actuava de manera regular, tot i fer aparicions esporàdiques en actes com el que acabaria sent la seva última compareixença en públic: un concert contra la sida organitzat per Elton John el novembre passat a Nova York. Franklin, amb una llegendària por de volar arran d’un viatge ple de turbulències l’any 1982, no va actuar mai a Catalunya i tampoc va fer-ho a la resta de l’Estat.

A Lady Soul –com se la coneixia, entre altres títols, arran d’un mític disc del 1968, el tercer de la seva totèmica producció per a Atlantic Records– mai ningú va gosar disputar-li mai el seu títol de reina del soul i mai va deixar tampoc de ser influència de primer ordre per a les posteriors generacions de cantants, tot i haver-se mantingut sempre a una distància prudencial de fenòmens com la música disco o el hip-hop. Pianista autodidacta dotada d’un rang vocal de quatre octaves, va ser la màxima responsable de transformar les pregàries de les esglésies baptistes afroamericanes en música pop, produint d’aquesta manera uns terrabastalls que anirien força més enllà d’un gènere, el soul, que ella va contribuir a definir. Aretha –mare i germanes de la qual eren també cantants de gòspel– va ser la primera d’una llarga llista de cantants que, instruïdes en el cor d’una església, van conquistar el mercat del pop, fent sonar la seva veu voluptuosa en tocadiscos de gent que mai no havia anat a missa i erigint-se, amb divuit premis Grammy i l’honor d’haver estat, l’any 1987, la primera dona a accedir al Saló de la Fama del Rock & Roll, en un dels rostres més significatius de la Nord-amèrica de la segona meitat del segle passat.

Nascuda a Memphis l’any 1942 i mare des dels dotze anys, Franklin va ser un dels símbols més importants dels EUA en els anys dels drets civils, ja fos exigint l’any 1967 “respect” (un tema gravat abans per Otis Redding que, en veu seva, adquiria també connotacions feministes) o declarant-se, cinc anys més tard, orgullosament “young, gifted and black” (jove, amb talent i negra). La seva condició de tresor nacional va quedar més que evidenciada quan Jimmy Carter, Bill Clinton i Barack Obama (un dels seus fans més devots, capaç de desfer-se en llàgrimes durant una actuació seva ara fa tres anys) van convidar-la a cantar en les seves preses de possessió presidencials.

Símbol dels drets civils

Tot i haver fet els primers enregistraments amb catorze anys i haver provat fortuna en discos de recerca personal gravats pel segell Columbia, la irrupció d’Aretha no va arribar fins al 1967, quan el productor Jerry Wexler –l’home més important de la seva carrera– se la va endur a Atlantic i va encetar, amb I never loved a man the way I love you (el disc de Respect), una de les etapes més lluïdes de la música popular americana del segle passat. Lady Soul (1968) contenia Chain of fools i un altre tema clàssic la seva versió de (You make me feel like) A natural woman de Gerry Goffin i Carole King. I Aretha now (1969) començava amb Think (tema que, onze anys més tard, vestida de cambrera, presentaria a tota una nova generació en una recordada escena de la pel·lícula dels Blues Brothers) i una cançó que, a principis de setmana, quan es va saber que Aretha estava a les últimes, tothom va començar a implorar: I say a little prayer.

Els anys setanta –tot i la majestuositat d’un dels discos de gòspel més rellevants de la història (Amazing grace) o aventures com la que va compartir amb Curtis Mayfield en la banda sonora de Sparkle (1976)– no van ser tan espectaculars. Aretha, però, que inclús als anys vuitanta va firmar discos tan reivindicables com Who’s zoomin’ who (1985) i Aretha (1986), no va deixar mai de gravar, guanyar Grammys i ser honorada –com ho feien ahir en un reguitzell incessant de declaracions– companys de professió com Paul McCartney, Barbra Streisand i Diana Ross.

1967

I never loved a man the way I love you

Després d’una encara ara controvertida etapa amb Columbia –on va deambular pel jazz, el blues i el rhythm & blues sense massa rumb–, Aretha Franklin s’estrenava amb la seva discogràfica de referència, Atlantic, amb un disc que, en cançons com Respect (versió d’Otis Redding a la qual afegia un R-E-S-P-E-C-T lletrejat) i A change is gonna come (Sam Cooke) captava de ple el signe dels temps. Amb producció de Jerry Wexler, arranjaments de Tom Dowd i la finor dels músics de l’estudi de Muscle Shoals on va ser enregistrat, l’àlbum sumava prou mèrits per ser considerat el millor disc soul de la història.

1968

Lady Soul

Publicat pocs mesos després del seu debut, Lady Soul marcaria una altra fita per a la música soul dels seixanta. En aquesta ocasió, Aretha, ben acompanyada per les seves dues germanes i el grup vocal Sweet Inspirations (col·laboradores d’Elvis Presley poc temps després i amb Cissy Houston, mare de Whitney, com a integrant), va mostrar la seva habilitat per cantar també amb altres veus (la qual cosa, és clar, va aprendre també a l’església del seu pare) en perles com Chain of fools. El disc, que es va mantenir un any sencer a les llistes de vendes, tenia Wexler i Dowd al control de so, preservant la puresa vocal de Franklin, i es completava amb èxits com (You make me feel like) A natural woman.

1972

Amazing grace

Tot i la seva condició d’estrella del pop, Aretha continuava tenint ben present la música que, de petita, cantava a l’església del seu pare reverend a Detroit. S’hi va retrobar amb un disc doble gravat en una església baptista de Los Angeles (amb estrelles com ara Mick Jagger entre el públic) que, amb dos milions de còpies venudes als EUA i un premi Grammy inclòs, esdevindria el seu més gran èxit comercial. Gravat amb el Southern California Community Choir dirigit per James Cleveland, Amazing grace contenia peces com Mary don’t you weep, You’ll never walk alone i Precious lord / You’ve got a friend i havia d’anar acompanyat d’una filmació de Sydney Pollack que, quaranta-sis anys després, encara espera ser projectada públicament.

1972

Young, Gifted & Black

Publicat poc després del seu àlbum en directe més icònic (Live at Fillmore West), Young, Gifted & Black pot ser que no tingui cap de les cançons més conegudes d’Aretha Franklin, però sí que és un dels seus àlbums més complets i consistents. Fet amb convidats estel·lars (Donny Hathaway, Billy Preston i Dr. John) a més del seu equip habitual, Aretha feia lluir en aquest disc les seves qualitats com a compositora (Day dreaming és una de les peces més exquisides de la seva trajectòria), reformulava el Young, Gifted & Black de Nina Simone i adaptava cançons d’ídols pop blancs com per exemple els Beatles (The long and winding road) i Elton John (Border’s song).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.