Cultura

Dagoll plora a l’exili

La companyia catalana adapta un ‘Pèricles’ de Shakespeare i el transforma en l’odissea dels refugiats d’avui, a partir del repertori marítim de Lluís Llach

L’espectacle es canta ‘a cappella’ acompanyat per instruments que toquen els mateixos actors
‘Maremar’ recull el testimoni dels camps de Marc Pujol del 2016 a Nea Kavala, al nord de Grècia

Dimecres passat, quarts de set de la tarda, teatre municipal La Sala de Rubí. Només d’entrar per la porta d’artistes se sent, de darrere les cametes, com els actors entonen a l’escenari un fragment de Corrandes d’exili. Dagoll Dagom està ultimant el seu nou espectacle, Maremar, en què construeix un conte en un camp de refugiats. Ho fa a partir del Pèricles (de què la part final s’atorga a Shakespeare) i del repertori musical de Lluís Llach. L’obra s’estrenarà al Poliorama i té el difícil repte de semblar senzilla, tot i la seva complexitat, amb un escenari pràcticament buit. De moment, el director Joan Lluís Bozzo celebra que, en el procés de creació, “tot ha anat lliscant” sense entrebancs. A l’escenari, comencen a provar micròfons i vestuari després d’un descans A platea, circula la fruita seca. Els actors salten de personatge del conte a ser uns oblidats refugiats en un obrir i tancar d’ulls.

L’adaptació ha respectat els fragments finals de Shakespeaere (“Harold Bloom [especialista en Shakespeare] destaca el retrobament de Pèricles amb la seva filla Marina, com una de les millors del dramaturg”, comenta Bozzo). Però s’ha “essencialitzat” l’argument de les primeres parts. S’ha pogut fer donant més veu i protagonisme a la cançó i, sobretot, al moviment d’Ariadna Peya.

Un altre dels reptes de Maremar és actuar sense orquestra. Sembla el més coherent si es tenen en compte els recursos limitats de què disposen els refugiats per anar sobrevivint en espera que es desencalli la burocràcia mandrosa europea. El director musical, Andreu Gallén, ha fet unes orquestracions perquè cada peça es pugui cantar a cappella amb “vuit o nou melodies diferents”, remarca Bozzo. Només tindrà el suport de violoncel, acordió i percussió que interpretaran els mateixos actors. La peça durarà una hora i 40 minuts, sense descans.

Tot va arrencar amb un missatge de Whatsapp que Jofre Borràs (avui, ajudant de direcció) va enviar, informalment, a Bozzo: el reptava que la companyia s’atrevís a adaptar Pèricles a musical. Quan l’actor el va llegir a l’Institut del Teatre va pensar que els personatges eren tan extrems, patint el destí cruel, que se n’havia de fer una versió còmica. Aquella invitació intuïtiva va agafar força quan es va veure que es podia bastir amb bona part del cançoner de Lluís Llach. Ara, evidentment, el to ha agafat una altra densitat al que havia imaginat Borràs inicialment. Perquè s’apel·la a la responsabilitat europea amb els refugiats. I s’ha triat aquesta manera d’apropar-la a l’actualitat, en part, perquè aquesta odissea shakesperiana parla de llocs que avui són Síria, Grècia i Turquia, alguns dels països que tenen cartes en aquest conflicte pantanós. Com a Brundibár, els refugiats trobaran esperança representant un conte que els proposa un ésser màgic (Roger Casamajor).

Marc Pujol és un dels actors que formen la companyia que més els ha pogut ajudar a entendre la desesperança dels refugiats, avui. Amb un grup d’actors, va participar en una campanya al campament de refugiats de Nea Kavala, al nord de Grècia. El 2016, es va poder veure Kalimat, un espectacle a la sala Tallers del TNC en què els actors donaven vida als textos dels refugiats fets durant un taller d’escriptura desenvolupat aquell estiu pel projecte Paramythádes. En el repartiment, un equip de 9 intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez (va participar en el primer taller de musical a l’Institut del Teatre, el 2000), Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler (de 19 anys,que debuta com a actor), Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Borràs, Gallén i Peya són els tres joves que s’han incorporat a l’equip artístic. Bozzo admet que la seva energia és la que empeny aquest projecte, en què paraula, dansa i cançó mantenen la tensió dalt de l’escenari.

Tardor calenta

Maremar és un dels quatre musicals que es programen en el teatre privat aquesta tardor. Al Condal, s’estrena Fun home. I al Victòria, Àngel Llàcer i Ivan Labanda protagonitzen una ambiciosa adaptació en clau de musical de La jaula de las locas amb la direcció musical de Manu Guix. Hi haurà més de 140 canvis de vestuari (més de 250 peces de roba diferents) i música en directe. En total, més de 100 persones que hi treballaran, comptant-hi tot l’equip. Després de l’estrena en castellà a Barcelona, pretén fer gira estatal. També vindrà, a l’octubre, La familia Adams al Coliseum. No està previst que aguanti fins Nadal. Per ara.

Per fi, una gira per Catalunya i València

Des que el 2010 es va fer una petita gira amb la reposició de ‘La nit de Sant Joan’, no hi havia altra oportunitat de veure la històrica companyia catalana que anar a Barcelona. Les corrues d’autobusos no fallaven, sobretot, en les funcions de dissabte i diumenge a la tarda. Ara, la temporada al Poliorama serà limitada, fins a mitjans de gener. A partir de llavors, arrencaran una gira que, abans d’estrena, ja té una vintena de places confirmades. Joan Lluís Bozzo, destaca el retorn a la plaça de València, una plaça en què sempre estrenaven al voltant de les Falles i en què, els darrers anys, tenien moltes dificultats de presentar l’espectacle en versió catalana. Dagoll Dagom fa 44 anys que és a l’escenari. Ininterromputs. Sent la bandera dels musicals de gran format en català. Que es diu ràpid i sembla fàcil. Però no ho és gens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.