Cultura

Josep Fontana

Historiador

Josep Fontana

Un dels historiadors catalans més influents dels darrers cinquanta anys analitza la seva trajectòria professional i la situació actual del país

Quan tenia set anys, el meu pare em va regalar sis o set llibres i em va dir que comencés a formar la meva biblioteca El que hagi de passar dependrà del que farem entre tots, però també del que ens deixaran fer
La meva plena consciència política no es va produir fins als vint-i-cinc anys, que és quan realment prenc partit L’estudi de la historiografia és l’equivalent de l’esforç que un operari fa per conèixer les eines amb què ha de treballar
El fet de ser català i de pertànyer a una família treballadora ja és prou per sentir-te entre els vençuts Em vaig escandalitzar quan vaig sentir que no esperaven que l’Estat respongués amb tanta violència
La història que m’havien ensenyat a l’escola era de la mena que et pot fer avorrir la història per sempre més La forma en què entenem bona part de nostra història depèn del que ens va ensenyar Vilar

Josep Fontana i Lázaro (Barcelona, 1931) és, tal com es remarcava en una entrevista publicada a la revista L’Avenç, “l’historiador català amb més projecció i influència en els darrers gairebé cinquanta anys”. Fill d’un llibreter de vell, la seva trajectòria vital s’ha mogut al voltant del llibre, tant com a base per a la recerca com per l’impuls d’alguns projectes editorials i la direcció de diverses col·leccions. En l’àmbit de la docència, va ser professor a les universitats de València, Barcelona, l’Autònoma de Barcelona i, finalment, a la Pompeu Fabra, on va dirigir l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. La seva recerca s’ha centrat en la història econòmica d’Espanya durant el segle XIX, amb el fil conductor de la crisi de l’Antic Règim i el pas a la societat liberal. També ha dedicat alguns llibres a l’evolució de la historiografia i el paper de la història. En els darrers anys, la seva producció bibliogràfica ha estat notable, amb una síntesi d’història de Catalunya centrada en La formació d’una identitat (Eumo, 2014) i alguns llibres dedicats al període del segle XX i l’inici del XXI, amb títols com ara Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisi social de comienzos de siglo (Pasado & Presente, 2013) i El siglo de la revolución. Una historia del mundo de 1914 a 2017 (Crítica, 2017). Ha estat nomenat doctor honoris causa per les universitats Rovira i Virgili (2010), de Valladolid (2011) i Girona (2013).

Vostè va néixer en una casa de llibreter de vell. En quina mesura el va marcar aquesta circumstància?
Tenir accés lliure als llibres és, evidentment, un estímul. El meu pare, a més a més, el va incentivar encara més quan, cap als set anys, em va regalar sis o set llibres i em va dir que comencés a formar la meva biblioteca. Aquells sis o set s’han convertit amb els anys en molts milers, més de trenta-cinc mil dels quals són ja a la biblioteca de l’Institut d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, on els seguiran els molts que encara conservo.
A banda d’això, també va créixer en un ambient molt marcat per la guerra i la postguerra i en una família d’esquerres. Això l’ha fet sentir consciència de pertànyer al sector dels vençuts? Com ha incidit en la seva trajectòria historiogràfica?
Una guerra, l’experiència de viure sota els bombardeigs, les nits al refugi, la duresa dels primers temps del franquisme... són moltes coses que et deixen marcat. De tota manera, penso que, al marge d’aquestes circumstàncies, el fet mateix de ser català i de pertànyer a una família treballadora ja és prou per sentir que has nascut entre els vençuts. La influència que això pugui tenir en el teu treball és, però, una qüestió de conscienciació, no pas de biografia.
Quins records conserva dels inicis de la seva implicació política?
La meva plena consciència política no es va produir fins als vint-i-cinc anys, que és quan realment prenc partit. El que hi havia abans d’això no eren més que sentiments de catalanisme i d’hostilitat al franquisme.
Com era l’escola on va estudiar i quina mena d’història hi va aprendre?
Les circumstàncies d’aquests anys i els canvis de domicili de la meva família van fer que tingués moltes escoles, i totes elles dolentes. Malauradament, la història que m’havien ensenyat fins aleshores era de la mena que et pot fer avorrir la història per sempre més.
Així, com va descobrir que la seva vocació era la història?
El gust per la història el vaig descobrir per primera vegada cap a 1951 a les classes clandestines dels Estudis Universitaris Catalans que Ferran Soldevila feia al menjador de casa seva, al carrer de Teodora Lamadrid, on de vegades jo era l’únic assistent.
I quan entra a la universitat, què hi troba? Quin perfil de professorat hi predominava?
La universitat que jo trobo era un desastre, amb professors que es podien dividir entre vencedors, que havien arribat a la càtedra per mèrits de guerra, i vençuts que es resignaven a sobreviure renunciant a la seva dignitat. Al costat de monstres ridículs, que no mereixen ni el record del seu nom, hi havia uns quants professors joves –Vilanova, Milicua...–, i al final hi vaig trobar Jaume Vicens Vives.
El 1956 se’n va a Anglaterra, precisament en uns anys d’emergència del marxisme britànic. Quin impacte té aquest fet?
A Anglaterra vaig conèixer i aprendre moltes coses que seria difícil resumir. Pel que fa al marxisme britànic, la influència va arribar poc a poc, a través dels llibres i del coneixement amb persones com Hobsbawm o Thompson.
El 1968 es converteix en un dels primers professors de la Universitat Autònoma de Barcelona. Què recorda de l’ambient d’aquells anys?
El meu accés inicial a la UAB va ser molt marginal. La meva entrada real a la universitat es va produir amb les oposicions a la càtedra d’història econòmica de València, en 1974.
Vostè ha estat vinculat al món universitari. Què ho fa que sigui tan difícil que allò que es cou a la universitat arribi a la gent del carrer? Què hauria de canviar per acostar-la a la ciutadania?
La d’aquell temps era una universitat on els seus membres s’esforçaven sobretot a obtenir unes promocions que depenien del seus col·legues en altres universitats; la d’ara està obsessionada per sortir en algun dels infinits rànquings internacionals. La relació amb la pròpia societat no li ha preocupat mai.
Ha remarcat moltes vegades que els seus principals mestres van ser Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Quina relació va mantenir i què va aprendre de cadascun d’ells?
Sintetitzar unes relacions tan riques i complexes implica córrer el risc de caricaturitzar-les. De Soldevila vaig aprendre que un document o una crònica eren testimonis humans (a banda del respecte que mereixia pel seu comportament en temps difícils, retornat de l’exili). De Vicens, que el treball de l’historiador no té sentit si no es fa pensant en servir al país (això en temps del franquisme era més fàcil d’entendre). De Vilar, moltes coses més. Algun dia s’haurà d’explicar que la forma en què avui entenem el curs de la història de Catalunya, des de la baixa edat mitjana a començaments del segle XIX, depèn del que ens va ensenyar Vilar.
Els seus primers passos com a investigadors estan molt marcats per l’estudi de la crisi de l’Antic Règim i el pas a la societat liberal. El 1970 llegeix la tesi sobre La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820, dirigida per Fabià Estapé. Per quin motiu es decanta per aquesta temàtica?
Vaig triar un tema que esperava que em permetés entendre els complexos mecanismes del pas d’una etapa social a una altra. I encara hi estic.
Una altra de les seves preocupacions ha estat l’anàlisi de la ciència històrica, un tema al qual ha dedicat diversos llibres. En tot cas, ha explicat diverses vegades que el seu objectiu no era específicament la historiografia, sinó més aviat definir un mètode de treball. Ho ha aconseguit? Com ha canviat el seu mètode de treball des dels primers anys fins ara?
L’estudi de la historiografia és l’equivalent de l’esforç que un operari fa per conèixer les eines amb què ha de treballar. Està clar que amb els anys he anat aprenent a millorar les meves i a incorporar les que altres han anat trobant.
Com veu la situació de la historiografia catalana? Què li sembla més interessant de les línies de recerca que hi ha en aquests moments?
La historiografia catalana pateix en aquests moments el dèficit de recursos que està ofegant de forma molt clara la nostra universitat i que afecta, de retruc, els ajuts que fa uns anys permetien potenciar la formació dels investigadors. No hi ha diners per comprar llibres, i menys encara per publicar els nous treballs de recerca.
Quin creu que serà el seu llegat com a historiador?
Sempre he pensat que és només quan fa vint anys que s’ha mort quan sabem si l’obra d’un historiador té vigència. Fa molt temps que vaig decidir que no valia la pena que em preocupés per coses de les quals ja no m’assabentaré.
Li queda algun projecte al tinter? I, en cas afirmatiu, quin?
Segueixo treballant com abans. En els darrers anys he publicat alguns llibres sobre el segle XX i començaments del XXI, que han tingut un cert ressò –Por el bien del imperio i El siglo de la revolución– i que, com mostrarà una publicació en curs a València, formen part d’una tasca global completada en conferències i articles de premsa. I he tingut la fortuna de veure com un vell llibre meu, Europa al espejo, que tenia ja traduccions a deu llengües, n’hi ha afegit dues més (al rus i al xinès). I, en efecte, segueixo treballant en un nou llibre.
Un dels temes que denuncia és la manca de control dels temes essencials per part dels polítics, sobretot en matèria econòmica. Com es resol això?
Aquest és justament el tema de bona part del que he escrit en aquests darrers anys. He provat d’explicar com hem perdut els beneficis socials que semblaven guanyats després de 1945 i com hem arribat a la situació de desigualtat extrema en què ens trobem actualment.
Vostè ha dedicat una part de la seva recerca a les relacions entre Catalunya i Espanya durant el segle XIX i darrerament ha publicat una síntesi sobre La formació de la identitat (2014). Com s’explica que s’hagi mantingut aquesta identitat malgrat la presència d’un Estat que ha intentat aniquilar-la de forma sistemàtica al lllarg de la història?
Penso que tenim una llarga tradició de cultura compartida que ens ha fet com som, i que això és massa sòlid i massa important perquè es pugui esvair amb una política de prohibicions que comença per no entendre la realitat ni l’abast del problema.
La seva síntesi La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1988), dins la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, és una de les seves obres més lloades i ressegueix un període clau en les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquest encaix que s’intenta durant el segle XIX, es prova també el 1931 i el 1975, a partir de la mort del dictador. Els motius del fracàs són els mateixos? Què varia exactament?
Els motius del fracàs són complexos; però no ens podem enganyar atribuint-ho tot a la maldat aliena. El 1936, igual que després de 1975 i molt visiblement en aquests darrers anys, la traïció de les nostres classes dirigents –les que manen de veritat, és a dir, les que controlen l’economia– ha estat un factor clau.
I com s’explica el procés que s’ha viscut al nostre país en els darrers anys, amb un decantament d’un sector molt important de la ciutadania cap a posicions sobiranistes? A parer seu, quins són els factors que cal tenir en compte per explicar-ho?
En el que ha passat aquests darrers temps no tinc cap dubte a considerar que els que no tenen cap culpa del desastre, i són a la vegada les seves víctimes principals, són els molts milers de ciutadans que, justament indignats pel tracte del govern del PP i pel mal govern de què tots plegats som víctimes, van posar la seva fe en uns dirigents polítics que els prometien arribar a la independència sense cap violència. Als que plantejaven com a solució: “Farem un referèndum, el guanyarem i obtindrem la independència” els he estat plantejant des de fa alguns anys la mateixa pregunta: “Després de decidir-vos per la independència, el primer que caldrà fer és posar-se en contacte amb l’Estat espanyol per demanar-li que faci el favor de retirar de Catalunya l’exèrcit, la policia i la Guàrdia Civil i accepti pacíficament la pèrdua d’un territori del qual obté un percentatge considerable del seu PIB. ¿Què penseu que passarà aleshores?” I no he obtingut mai una resposta raonable. En aquest sentit, em vaig escandalitzar força quan una dirigent coneguda del procés va declarar que no s’esperaven que l’Estat espanyol respongués amb tanta violència. Doncs què es pensava que venia a fer la Guàrdia Civil? I, per deixar les coses ben clares, deixeu-me afegir que el primer d’octubre, malgrat les meves dificultats personals per desplaçar-me, vaig anar a votar.
Com veu l’escenari després de les darreres eleccions autonòmiques?
No demaneu mai a un historiador que faci previsions de futur, si no són de caràcter molt general. És el primer que sap, pel seu treball, que el de profeta és un ofici condemnat al fracàs. El que hagi de passar, a curt i mitjà termini, a Catalunya dependrà, per una banda, del que farem entre tots plegats, però també, malauradament, del que els altres –els de l’altre bàndol, que inclou els de fora, però també molts de dintre– ens deixaran fer. Som un poble que ha resistit cinc-cents anys de guerres perdudes i de repressió, però que ha sabut persistir. Al final del llibre sobre La formació de la identitat escrivia: “Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur”. És la mena de profecia que puc fer, i que voldria que s’entengués com una clara incitació a no resignar-se mai.

Del PSUC al suport als comuns

Josep Fontana es va afiliar el 1957 al PSUC que, a parer seu, era “una de les poques coses serioses de l’oposició a casa nostra”, però se’n va anar allunyant. En una entrevista publicada a finals del 2001, arran de la seva jubilació com a catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, declarava el seu desig de “trobar algun dia allò que va poder ser, i no es va atrevir a ser, el PSUC de 1975”. La seva darrera implicació política es va produir fa tres anys, quan va tancar la candidatura de Barcelona en Comú a les municipals. En el moment de donar-se a conèixer aquesta participació va afirmar que “voldria pensar que avui comença un moviment que ens permetrà entrar a l’Ajuntament per tal de netejar-lo, que és allò que ens cal”.

Una reflexió sobre l’ofici d’historiador

Josep Fontana ha explicat en diverses ocasions que no ha tingut mai “un interès especial per la història de la historiografia com a camp de treball,”. Malgrat tot, des del 1974, quan va dedicar un contundent article sobre l’escola dels Annales, aquest ha estat un dels seus principals camps de treball. El 1982 publica un llibre que tindrà un ressò molt notable (Historia. Análisis del pasado y proyecto social) i deu anys després, en dedica un altre a rebatre les tesis del politòleg Francis Fukuyama, qui va vaticinar la fi de la història com a lluita d’ideologies arran de la caiguda del mur de Berlín. El 2000 va anar més enllà de la crítica i va publicar La història dels homes, en què intentava “proposar respostes” i definir un mètode de treball.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.