Cultura

Mor als 86 anys l’historiador Josep Fontana

Va ser deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives

Va introduir les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània

L’historiador Josep Fontana ha mort aquest dimarts als 86 anys, segons ha informat la Universitat Popmeu Fabra (UPF), de la qual era catedràtic emèrit.

Nascut a Barcelona el 20 de novembre de 1931, es va llicenciar en lletres el 1956 per la Universitat de Barcelona (UB). Va ser deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, de qui va ser ajudant a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fins al 1966, quan va ser apartat de l’ensenyament per les autoritats franquistes durant dos anys.

Fontana va ser professor a les universitats de València, Barcelona, l’Autònoma de Barcelona i, finalment, a la Pompeu Fabra, on va ser catedràtic fins a la seva jubilació, el 2001.

El 1992 va ser el principal fundador de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, que també va dirigir fins al 2001 i al qual va donar el seu arxiu personal de més de 37.000 documents.

Va introduir les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme, com l’escola dels Annales, Eric Hobswam, Edward Thomposon, George Rudé o Aleksandra Lublinskaja.

La seva recerca es va centrar en la història econòmica d’Espanya durant el segle XIX, amb el fil conductor de la transició de l’Antic Règim cap al capitalisme liberal.

Entre una llarga bibliografia es destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la seva tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).

El 2014 va publicar La formació d’una identitat (Eumo), una síntesi d’història de Catalunya, i alguns llibres dedicats al període del segle XX i l’inici del XXI, amb títols com ara Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisi social de comienzos de siglo (2013) i El siglo de la revolución. Una historia del mundo de 1914 a 2017 (2017), la seva última obra.

El 2002 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Or al mèrit cultural, el 2003 va rebre el premi Narcís Monturiol, el 2006 la Creu de Sant Jordi, el 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura i el 2018 amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats Nacional del Comahue, Argentina (2002), Rovira i Virgili (2010), Valladolid (2011) i Girona (2013).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.