Cultura

Sergi Doria

Novel·lista

“La novel·la ha de ser filosofia en imatges”

“Quan et vols conèixer a tu mateix, et compliques la vida”

El periodista i narrador Sergi Doria (Barcelona, 1960) publica la seva segona novel·la, La verdad no termina nunca (Destino), ambientada en la Barcelona dels anys cinquanta i farcida de personatges reals que es complementen amb la ficció. Després dels llibres Passejades per la Barcelona literària (coescrit amb Sergio Vila-Sanjuán) i No digas que me conoces, l’escriptor ens introdueix en una trama amb el rerefons dels convulsos anys trenta.

Malgrat ser una novel·la híbrida entre gèneres, podríem considerar ‘La verdad no termina nunca’ com a històrica?
Sempre que s’associa a una novel·la l’adjectiu d’històrica es creu que l’acció ha de transcórrer amb un segle, com a mínim, d’antiguitat. La meva novel·la és històrica perquè tot allò que succeeix en passat –encara que sigui de fa dues hores– passa a formar part de la nostra història, pública o privada. En aquest sentit, sí que la podem anomenar històrica.
Sempre s’ha sentit còmode en els intersticis entre ficció i realitat. Creu que la novel·la beu de les dues fonts, com en la seva trama?
Sempre he cregut que la realitat supera la ficció. La meva novel·la es nodreix de fets reals, convenientment adobats amb les arts de la narració.
El contrapunt gris dels anys cinquanta li ha servit per realçar la força dels trenta?
Els anys trenta van ser, alhora, genials i terribles. Tot el que s’esdevingué a les societats durant aquella dècada –crisi econòmica, totalitarismes feixista i comunista, guerres, indústries de l’extermini massiu– va condicionar la segona meitat del segle XX. En el cas espanyol, un llarg silenci –imposat o voluntari– per apaivagar el dolor de les cicatrius. A Espanya no es va començar a “parlar”, amb molts eufemismes, de la tragèdia bèl·lica fins a mitjan anys cinquanta. Fins i tot el Partit Comunista va llançar el 1956 la seva nova estratègia de “reconciliació nacional”.
En la novel·la m’he trobat amb el periodista que vostè ha estat durant les últimes quatre dècades amb el gran amor que sent cap a la literatura.
Literatura i periodisme estan condemnats a convergir en tota narració que conjumini una bona documentació amb una certa preocupació per la cadència narrativa i l’amenitat de la literatura popular. Comparteixo la definició de Camus, la novel·la ha de ser filosofia en imatges.
Els personatges representen la història del país del segle XX?
Aurelia, la mare d’Alfredo, viu encadenada a la Singer per poder sobreviure a un passat sinistre. Aurelia representaria la generació ferida dels anys trenta, i Alfredo la generació silent dels meus pares: un investigador dels propis orígens que, quan els descobreix, els ha de mantenir amagats per no remoure les aigües brutes de la seva història familiar. La conclusió de tot plegat: “Quan et vols conèixer a tu mateix, et compliques la vida.”
El futur i el passat s’entrellacen dins una trama que sovint és coral i no idealitzada. Quins reptes va afrontar durant la gestació del llibre?
A diferència de la meva anterior novel·la, No digas que me conoces, aquesta segona es desenvolupa amb una quinzena de personatges. Vaig vigilar que cada veu participés d’una visió del món. En aquest sentit, partir de fets reals facilita les coses perquè t’endinses en la circumstància de cada personatge. He procurat no ser partidari d’un personatge concret. Promio i Alfredo tenen en comú que no poden viure una vida plena. Tots dos corren el perill de trobar-se amb un pare que no els agrada gens.
‘No digas que me conoces’ també manté un nexe amb la nova novel·la. Per què Barcelona és un referent ineludible per als seus escriptors?
Des de l’any 2001, i això no vol dir que no existís una bibliografia important sobre la ciutat, Barcelona ha esdevingut un artefacte literari de primer ordre. Jo vaig llegir el 1999 la meva tesi La voluntat cosmopolita sobre la construcció periodística i icònica de Barcelona als setmanaris gràfics. Remenant papers de la dècada dels anys trenta em vaig trobar amb històries que van inspirar les meves novel·les. Si tens tot aquest material barceloní, per què has de buscar en un altre lloc?
’La verdad no termina nunca’ investiga també en els traumes d’un passat dolorós. Com el viu el seu autor?
Afortunadament pertanyo a la generació del 1960. Els meus avis respiraven per la ferida dels perdedors i amb el temps –vaig publicar la biografia d’Ignasi Agustí– vaig accedir a testimonis de guanyadors de la guerra amb mala consciència. A La verdad no termina nunca els uns i els altres tenen coses a dir sobre el passat dolorós comú.
Per què utilitza el local històric de l’editorial Montaner i Simon?
Fa anys, el gran Jesús Moncada em va comentar que havia treballat a Montaner i Simon. Deia que sempre pensava en els manuscrits, gravats i cartes dels eminents col·laboradors de les publicacions de la casa, com la famosa La Ilustración Artística. Moncada es preguntava si tots els valuosos papers havien acabat en un contenidor, algú se’ls havia emportat a casa seva o s’havien subhastat. No és casualitat que el cap de l’enciclopèdia on treballa Alfredo es digui, precisament, Moncada.
S’ha acabat l’èpica? En l’actualitat hi ha famílies Queralt com les del seu relat?
Dels anys vuitanta ençà, la burgesia ja no està per gaires èpiques. L’aspecte crematístic ho domina tot: fins i tot el que podria fer-se passar per tradició no és més que plagi.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Adeu al ‘macho man’

Girona
Crònica

Creixement exponencial

Girona

Elemental, estimat Holmes

Girona

Mor el creador de l’univers

Barcelona

Les crisis de l’edat mitjana

Girona

Bona música a la platja de Roses

Roses

Retorn puntual del Trio Barcelona

BARCELONA

Mor a 95 anys Stan Lee, la llegenda del còmic

Los Angeles

Manel reeditarà ‘Els millors professors europeus’ pel desè aniversari de la sortida del disc

barcelona