Un Txékhov dinamitzat

Amb un guió del dramaturg Stephen Karam, el director escènic i cineasta Michael Mayes proposa una adaptació de La gavina que comença amb els aplaudiments al final d’una representació teatral datada a Moscou l’any 1904. Tot seguit marxa l’actriu principal (la diva Irina Arkadina) en saber que el seu germà, està greument malalt. A partir d’aquí, es capgira l’estructura de l’obra abordant-se primer una de les últimes escenes (la vetlla del malalt Sorin) per anar cap enrere, just a l’inici, i seguir el desenvolupament dramàtic fins a retornar al punt de partida i completar el quart acte. No funciona malament, aquesta construcció circular.

D’altra banda, tenint present que el 1904 va morir Txékhov, pot imaginar-se que se’l vol relacionar amb la generositat humanista de Sorin. Tanmateix, Txékhov deu ser en tots els personatges, que a la vegada ens representen amb les seves il·lusions i frustracions, els seus amors contrariats i la seva fragilitat. L’obra txékhoviana és un dels grans miralls on es continua reflectint la humanitat: per això, encara que l’ambientació sigui d’època, Mayes sembla voler mostrar els personatges de La gavina amb una certa vibració contemporània que, de fet, hi és en els mateixos cossos dels intèrprets, entre els quals destaquen les actrius: Annette Bening (Irina) Saoirse Ronan (Nina) i Elisabeth Moss (Masha). El més discutible, a part d’una música abusiva i impertinent, és voler imprimir un dinamisme que, amb moviments de càmera constants, remarca una fugida de la teatralitat i que, amb l’agilització de les escenes, contradiu la temporalitat de Txékhov: és dels seus temps morts, on no sembla que passi res, que de sobte apareix una emoció que en aquesta gavina no acaba d’arribar.