Cultura

ROCÍO MACÍAS

IL·LUSTRADORA

“L’art i l’ensenyament són un tàndem històric”

Habitual de fires i certàmens internacionals, Macías ha treballat en art mural, en il·lustració editorial, per a moda i per a televisió. Ho compagina amb l’ensenyament i les teràpies artístiques

És de les persones que l’escola els va fer deixar de pintar, com passa amb la majoria dels nens?
No. Jo ja dibuixava abans d’anar a l’escola, durant i després. Era el meu joc i el meu lloc. De totes maneres, crec que el que allunya les criatures de l’art no és tant l’escola com la gent que comença a mirar els seus dibuixos i a jutjar-los pel seu grau de figuració. Si tens cinc anys i et diuen que els teus gargots no s’entenen i els del teu amic sí, tu deixes de dibuixar i ell segueix. Així és, tot i que penso que això passa cada vegada menys.
He vist il·lustracions seves a l’anunci cultural de La 2 de TVE però també en autoedicions. Com combina els encàrrecs més professionals amb els projectes personals?
Lamentablement, per a la majoria de la gent que ens dediquem a això, els encàrrecs no són tants ni tan freqüents per arribar a ser un problema. Ja ens agradaria! És cert que, a vegades, pot haver-hi pics de feina, però en general és perfectament combinable, a menys que t’hagis fet famosa i siguis la dibuixant del moment. I tinc entès que ni així!
Com es planteja un dibuix o una pintura, planificant o sobre la marxa?
Sempre parteixo d’una idea, uns colors, una composició, però en general, una vegada l’obra està començada, em deixo portar pel que ella demani. Pot semblar un tòpic, però no ho és. Si et tanques massa en l’objectiu que imagines al principi, és molt possible que acabis fent un cromo. Crec que era Juan Gris qui deia que perds el moment quan saps quin serà el resultat. Totalment d’acord.
Durant anys va fer il·lustració per a peces de roba i altres complements. Ho ha deixat?
Em temo que sí! La cosa va començar amb peces de roba que jo mateixa personalitzava amb els meus dibuixos i després venia amb la meva marca, El Perro Vuela, a Drap Art o en botigues especialitzades, i fins i tot vaig arribar a tenir la sort de col·laborar amb Milo’ Tricot, a Nova York, i això va ser una de les experiències més divertides de la meva vida. Ara, però, només vull el suport del paper o de la paret. Una va depurant-se...
Ha estat una habitual en les mostres d’il·lustració i en els mercats d’art. Em ve al cap el CCCB i Llibreria La Central. Creu que són iniciatives vàlides de promoció?
Crec que són una eina molt útil de cara a conèixer el mercat i el públic, per saber de primera mà què agrada i què no i a qui. Això, si vols fer de la teva obra un producte que tingui sortida, és fonamental. Sobre la promoció... no diria tant. El fet de tenir o no el que en diem èxit, de ser coneguda i rebre encàrrecs, continua tenint un cert misteri. Has d’estar al lloc i en el moment adients i conèixer la persona correcta. Crec que això ha canviat poc amb el temps. Fins i tot tenint en compte l’abast de les xarxes socials.
Ha preferit autoeditar els seus llibres per una qüestió de llibertat artística o per poder finançar-los econòmicament?
Bàsicament per fer el que vull i quan vull. Fa anys em preocupava tenir acceptació, assegurar-me que algú extern (una editorial, per exemple) em confirmés que els meus dibuixos eren bons. Ja no necessito això, i no tinc ganes d’esperar per publicar el que un altre decideixi i quan aquest ho altre decideixi. Si tinc una idea que em fa il·lusió posar-la al carrer, ho faig. Evidentment, serà una tirada més curta i no tindrà tanta difusió, però, honestament, m’és igual.
Se sent més còmoda en un mural o en una petita il·lustració?
Em sento més còmoda en les il·lustracions sobre paper, és la meva zona de confort (quina expressió més ridícula, per cert, no crec que hi hagi cap confort real en aquest planeta!), però els murals són una festa! Abans parlàvem de dibuixar de petita: quina criatura no ha volgut guixar les parets? És una glòria, no vols acabar mai...
Sé també que ha mantingut un peu en l’ensenyament de l’anglès, en escoles de secundària i en formació per a adults. Vocacional o supervivència?
D’anglès, d’art i de moltes altres disciplines d’humanitats, que en diuen! Tinc la meva pròpia història d’amor i odi amb l’ensenyament. A vegades ho he gaudit i a vegades ha estat terrible, però també ho considero part de la meva vida i sovint m’ha donat la llibertat econòmica per poder fer el que vulgui en l’àmbit artístic. Art i ensenyament són un tàndem històric.
Definició d’art, si us plau...
M’encanta la definició de Louise Bourgeois (a qui qualsevol dia acabaré resant): “Art is a guaranty of sanity”, “L’art és una garantia de salut mental”. No m’aventuraria a fer una (altra) definició, però sé que el verdader art és incòmode i real. I que vam començar a fer-ho quan encara no sabíem ni com ens dèiem i encara el practiquem. I que és casa meva, però que pot ser la casa de qualsevol. Amb això ja tiro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mor a 95 anys Stan Lee, la llegenda del còmic

Los Angeles

Manel reeditarà ‘Els millors professors europeus’ pel desè aniversari de la sortida del disc

barcelona
Toti Soler i Gemma Humet
MÚSICS

“Les cançons d’Ovidi són cada cop més rellevants”

BARCELONA

Essència natural

Figueres

Cellera de luthiers

la cellera de ter

Màgia retrobada

bARCELONA
Crítica
teatre

Una pedra a la sabata

Un gran abocador

Barcelona

Gran nit de Gossos a l’Auditori