Cultura

El Claustre més obert

La cèntrica galeria de Girona celebra demà els 35 anys amb la voluntat de seguir combinant valors segurs amb la incorporació de joves talents al seu catàleg

Un d’aquells rumors que, a vegades, es posen en circulació aprofitant el tir al plat indiscriminat que afavoreixen les xarxes socials assegurava que la galeria El Claustre de Girona era a punt de tancar. Aprofito que tinc al davant el seu fundador, Miquel Mascort, i el seu fill i actual gerent del negoci, Marià Mascort, per treure’n l’aigua clara, i el pare, que avui mateix fa 85 anys “sense haver caigut mai malalt”, segons assegura, es posa sarcàstic i cita el Tenorio: “Los muertos que vos matáis gozan de muy buena salud.” La confusió és possible que es degui al tancament, aquest sí que confirmat, de la també històrica galeria El Carme de Vic, segons apunta Marià Mascort amb expressió compungida. “Cada vegada que desapareix una galeria ens entristim, perquè significa que la ciutat s’empobreix.” Ho diu en referència als seus col·legues de Vic, però també de la vintena llarga de galeries que havien existit a Girona i que, una rere l’altra, van acabar desapareixent en una dècada fins a deixar-los pràcticament sols. Quin és el secret d’haver resistit, doncs? Potser té a veure amb el lema de l’ex-libris del pare Mascort: “Fes de la casa un temple i de la família un Déu”, encara que Marià Mascort prefereix concretar-ho en tres principis irrenunciables de la galeria, fundada el 1983 i amb delegació, des de 1999, també a Figueres: tenir clar a quina ciutat són, escoltar amb atenció els seus clients i procurar ser al màxim d’honestos amb si mateixos. “A còpia de treballar-hi, sabem perfectament què funciona i què no a Girona, on els canvis es paeixen amb lentitud, però al mateix temps el gust artístic ha evolucionat prou perquè puguem introduir de tant en tant valors joves que afavoreixen una certa renovació, encara que al principi el resultat econòmic no acompanyi gaire”, explica el responsable d’una galeria que molts comparen amb la sala Parés de Barcelona.

El seu catàleg, que abraça des dels pintors més clàssics de l’escola olotina fins a un membre d’El Paso com Luis Feito, abstractes com Lluís Cots o talents joves com Joan Mateu, és un reflex d’aquesta línia, que es posarà també de manifest en l’exposició del 35è aniversari i en el llibre editat per a l’ocasió, que es presentarà demà amb una festa a l’hotel Ultònia (21 h). El volum, que ja és una tradició de la casa per fer balanç cada cinc temporades, reserva també un espai als artistes de la galeria morts durant el període, en aquest cas Antoni Pitxot, Aguilar Moré, Montserrat Gudiol, Tití Tapiola, Xavier Carbonell, Josep Beulas, Clapera Mayà, Josep M. Subirachs i Manel Mayoral. La relació amb ells, asseguren els dos Mascort, ha estat sovint més d’amistat que purament mercantil, tot i que a vegades han hagut de trampejar situacions incòmodes, com el 1986, quan un pintor de qui ometen el nom, envejós de l’èxit obtingut per Albert Estrada Vilarrasa a l’exposició Girona immortal, “que es va vendre sencera”, remarca Miquel Mascort, es va limitar a comentar: “Ha endevinat bastant bé els marcs.” En general, però, la sang no arriba al riu, i El Claustre s’enorgulleix de tenir bons amics pintors i una clientela entre la qual creix cada vegada més el visitant de cap de setmana i els turistes estrangers, sobretot eslaus i americans. “Fer anys sempre és una bona notícia, perquè l’alternativa és no fer-ne”, remata el Mascort fill, que per alguna cosa va néixer, amb tres dècades de diferència, exactament el mateix dia que el pare.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona