Cultura

Crítica

cinema

Penèlope: la dona que construeix i resisteix

La directora confronta el mite homèric amb la realitat contemporània

No és que Ulisses no ens representi. Com deia el cineasta Theo Angelopoulos, que tant va parlar d’exilis i d’errar, és una representació universal de l’aventura humana: el viatge que, de fet, mai no s’acaba, i, menys poèticament, hi ha tots aquells que, per diverses circumstàncies, han de marxar de la seva pàtria amb el desig de tornar-hi. Ulisses, però, també representa l’heroïcitat tradicionalment vinculada a l’èpica masculina i a tota mena d’aventures, mentre que Penèlope encarna la dona fidel que espera el retorn del seu home. Una dualitat que, traçada en el poema homèric, té una enorme influència en la cultura occidental. En tot cas, la lectura feminista ha interpretat Penèlope com una fantasia masculina. Tenint-ho present, Eva Vila encara va més enllà: la tasca de Penélope, que teixeix mentre espera, no adquireix sentit amb el retorn d’Ulisses, sinó que en té en ella mateixa: ella construeix, conserva la vida i la memòria d’un lloc, resisteix. Potser ni tan sols espera que ningú retorni. I potser Ulisses és una invenció, un fantasma, mentre que Penèlope és qui realment existeix.

Com s’encarna aquesta idea a Penèlope, la pel·lícula que Eva Vila ha dirigit després dels seus fantàstics documentals musicals B-Side i Bajarí? Confrontant el mite homèric amb la realitat contemporània, Eva Vila va trobar la seva Penèlope i el seu Ulisses. Ella és Carme Tarté Vilardell, modista nonagenària de Santa Maria d’Oló, i ell, Ramon Clotet, que temps enrere va marxar del mateix poble. Però no se’ns expliquen les seves històries concretes, sinó que hi palpiten. S’interpreten a ells mateixos, amb la seva pròpia experiència al darrere i els seus cossos en el present, però no són ells o no són només ells: són Penèlope i Ulisses en la reencarnació d’un mite transfigurat amb una mirada contemporània.

Tanmateix, també hi ha l’atemporalitat del mite i a la vegada la barreja de les diverses capes temporals que ens donen forma i que tenen una curiosa ressonància en la ràdio, que tant pot emetre una notícia sobre el procés independentista, amb la qual irromp el present, com l’últim programa d’Elena Francis. De fet, com és tan propi del cinema, la pel·lícula parla del temps. I, així, doncs, dels seus efectes en els cossos: Carme-Penèlope s’enfronta al seu envelliment; Ramon-Ulisses pensa en la cara que fa temps que va perdre mentre escriu les coses que ha pogut enyorar: la llar de foc, l’olor de pa acabat de fer, el so de les campanes, les vinyes, la mateixa esperança de tornar. Però, en relació amb el pas del temps, el film també mostra un món que, lligat a la Penèlope de Santa Maria d’Oló i al qual l’Ulisses no pot tornar, està en procés de desaparició: els pobles petits tal com eren, amb la seva vida i els seus ritmes lligats a la naturalesa. Tanmateix, potser alguna cosa queda i Eva Vila ho conserva a les imatges. Resta la muntanya i així, doncs, el poderós massís de Montserrat, amb el seu simbolisme. Tot i la dimensió simbòlica, Penèlope és una pel·lícula molt matèrica, extremament física i sensitiva: la bellesa dels cels, la llum de les espelmes, el so del traç d’un llapis o dels espetecs d’un foc.. Com sempre, de fet, és la palpitació poètica de l’invisible en el visible.

Penèlope
Directora: Eva Vila
Estat espanyol i Polònia, 2017


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.