Buffalo i desencant

La nit de dissabte el Teatre de Salt era ple a vessar. Succés que demostra que hi ha autors, directors i actors que sorgeixen com un esclat, espurnes brillants que els mitjans ajuden a mantenir a l'aire. Aquests globus inflats per l'elogi i la moda semblen emmascarar gradualment la vida escènica, llavors hom ja no sap si allò que veu és fruit d'una realitat vera i concreta, un estigma del lloc comú o el bluf estable d'una bombolla d'estil. Un cop vista la funció, us sembla una meravellosa i gran cosa?

Com la majoria de peces de David Mamet els textos tenen gran interès, mantenen la impressió que no ha ocorregut gaire res en la trama, però sí moltes altres coses en un sentit emocional, tensions interiors que s'alliberen brutalment per després tornar-se a contenir, sempre a través de magnífics diàlegs que amaguen violència i la desencadenen. En aquest sentit American Buffalo sembla una tragèdia sobre l'amistat i la lleialtat, on el protagonista (Don), amo d'una botiga de quincalla, intenta ensenyar a un jove saltataulells (Bob) com s'ha de comportar un home de principis; però llavors apareix una mena de diable (Teach) que el tempta a trair tots els seus preceptes sagrats. Incapaç de diferenciar els fets concrets de la seva pròpia moral, es traeix a si mateix en permetre que Teach apallissi el jove aprenent. I és que Don, renunciant a la seva posició moral a canvi d'un benefici momentani, deixa entrar l'anarquia en la seva vida, de tal manera que a punt està de matar el que més estima. Aleshores comprèn que ha comès un greu error i s'adona que és ell qui necessita les lliçons d'excel·lència. I és que no hi ha atenuants quan un dóna suport a la traïció a un amic. La posada en escena és de gran realisme i vistositat, representa una petita botiga, vista des del fons, sòrdida i atapeïda d'andròmines, tan variades com eclèctiques: un munt de barrets de tot tipus i èpoques, monedes, postals, llums, discs, ràdios, una tele, trofeus, el cap d'un cérvol, cadires, taules, telèfons..., objectes que creen l'atmosfera perfecta de la tipificada mitologia americana. El jove Julio Manrique signa una direcció discreta, mou bé els actors dins el quadre, però no acaba d'explotar les relacions dels personatges ni les seves tensions internes, desvia sovint l'atenció convertint el dimoni de Teach en un histriònic descordat que té el xiscle com a mètode i que juga amb els objectes desaforadament, no des d'una lògica interna de la caracterització, sinó més aviat en un gir de gràcia al públic, buscant una comicitat de perruca que el text, afortunadament, no té. El contrast és Don, d'una excessiva immobilitat, la manca de plecs el converteixen en una figura merament externa, en un vult una mica massa anquilosat. En canvi, Bob és un encert, d'una frescor pausada i sincera que dóna un cert aire de credulitat a l'espectacle. Tot i que hi ha moments brillants el conjunt acaba per produir un cert desencant. Potser hi ha un error de càsting: l'edat dels actors dificulta enormement la veracitat escènica, com les limitacions de Marc Rodríguez i la seva dicció inintel·ligible, que tampoc hi ajuden gaire. Ivan Benet es mou en una bona correcció sense matisos, i també li manquen anys. Pol López encarna, sens dubte, el millor d'una funció que, en realitat, no deixa de ser una ombra allargassada d'un esplèndid original.