Llibres

Secrets de família

Maria Carme Roca guanya el 51è Premi Prudenci Bertrana amb ‘El far’, una novel·la que enfronta mare i filla a l’entorn del paratge enigmàtic de l’illa de Buda

L’autora es planteja l’escriptura com una via per conèixer millor Catalunya

Un conflicte familiar soterrat i un paisatge fascinador: amb dos ingredients, i la seva obsessió per conèixer amb cada nou llibre un tros més del seu país, Maria Carme Roca n’ha fet prou per construir El far, una novel·la que ha convençut també el jurat del 51è Premi Prudenci Bertrana, dotat amb 30.000 euros i el veredicte del qual es va donar a conèixer ahir a Girona. A més de Roca, la Nit dels Premis Literaris gironins va reconèixer Vicenç Villatoro –que ja havia rebut el Bertrana el 2001–, ara amb el Rahola d’assaig per un diàleg imaginari entre Savonarola i Maquiavel a la Florència del segle XV. El Miquel de Palol de poesia va ser per a Marc Rovira, amb el llibre Cap vespre; el Ramon Muntaner de literatura juvenil, per a El noi de paper, del felicíssim Jordi Folck (va acabar la roda de premsa repartint avions de paper saltironant d’alegria); el Cerverí de lletra de cançó, per a Judit Neddermann, amb No volem més cops, que no podia ser més oportuna, i el Lletra a la millor experiència didàctica d’ensenyament de la literatura en català, per a Anna Riera i el seu projecte Llums, càmera, poesia, desenvolupat amb un centenar d’alumnes de secundària de l’institut La Garrotxa d’Olot. L’únic desert de la nit va ser el de la modalitat del premi Lletra destinada a un recurs digital de divulgació de la literatura catalana.

El far, la novel·la de Maria Carme Roca (Barcelona, 1955), arrenca amb una celebració familiar durant la qual la protagonista, Diana, “copsa entre mirades, silencis i velles fotografies que la seva mare, la Cinta, no és la persona que sembla”. La inquietud i la curiositat per aquest secret ocult, que té a veure amb una aventura pretèrita entre la mama i el tiet, segons va revelar l’escriptora, transforma la relació de les dues dones i, sobretot la percepció de la filla, que descobrirà vessants desconeguts, alguns de terribles, sobre la seva família, la història de la qual està íntimament unida a la del far de l’illa de Buda i a alguns fantasmes que prenen la paraula al llarg del relat. “Per escriure, m’hi ha d’empènyer alguna idea, un esdeveniment o un lloc, i en aquest cas ha estat la imatge del far metàl·lic de Buda, al delta de l’Ebre”, va explicar M. Carme Roca, que no té cap vincle personal amb la zona.

“M’agrada escriure històries de casa, nostrades, perquè em permeten aprendre coses del meu país”, va argumentar Roca, que ha ambientat les seves anteriors novel·les a Empúries (Escollida pels déus), Ripoll (El monestir proscrit) o Barcelona (Barcino) amb el mateix esperit. “Soc d’una generació a qui no van ensenyar la història de Catalunya i que no van aprendre català fins que van arribar a la universitat, i aquesta mancança m’ha empès a ambientar els meus llibres a casa per donar-me l’oportunitat de conèixer aquests llocs”, diu l’escriptora, especialitzada en novel·la històrica i juvenil.

Construït el 1864 com una de les peces d’enginyeria més sofisticades de l’època, el far de Buda va ser destruït per un temporal de Llevant el Nadal de 1961, i a l’autora la idea d’una construcció enigmàtica que suporta durant un segle l’erosió del mar fins que sucumbeix a la força de la naturalesa la va atraure poderosament. En el seu llibre, de fet, hi abunden les forces simbòliques de tota mena i sovint oposades, segons va dir, com ara l’amor i l’odi, el coratge i la por. Hi predomina, sobretot, “la força dels petits detalls”, va concretar, i també “el pes de la família, entesa alhora com a recer i com un llast terrible que talla les ales, però que sempre hi és”, va advertir. En la novel·la, ambientada al segle XX amb alguna incursió en el XIX, sortirà publicada a l’editorial Columna el pròxim 7 de novembre, i l’autora avança que té una estructura diferent de les seves obres anteriors, perquè “no és bo presentar el plat cuinat sempre de la mateixa manera”.

Entre dos pols

Villatoro enfronta els models polítics de Savonarola i Maquiavel a ‘Massa foc’, premi Rahola d’assaig
E.V

Com és que a la Florència dels Mèdici va poder brotar un agitador com Savonarola, que animava a cremar les obres de Botticelli i els fills a delatar els pares, i que, a sobre, rebés el suport popular? Aquesta pregunta, que li van fer a Vicenç Villatoro fa vint anys, durant un congrés sobre els Borja a València, és a l’origen de Massa foc. Diàlegs extremadament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel, una confrontació entre el frare dominic, “creador de la República teocràtica”, i Maquiavel, “fundador del pensament republicà modern” amb la seva obra cabdal, El príncep.

L’obra, premiada ahir a Girona amb el Rahola d’assaig, dotat amb 6.000 euros, és escrita des d’una cruïlla on es troben el teatre, la novel·la i l’assaig, va considerar Villatoro, que va defensar per damunt de tot la concepció “literària”, com a “obra de creació”, amb què ha abordat aquest treball sobre política. “És una crònica orientada, no ingènua ni historicista, sobre la revolució de Savonarola, trufada dels diàlegs imaginaris que sosté amb Maquiavel”, encarnacions dels dos pols entre els quals bascula encara avui la política dels països occidentals, considera Villatoro: l’opció purificadora o la reformadora. Tot i que Massa foc tracta de la Florència humanista del segle XV, l’autor va remarcar que el llibre està escrit inevitablement des del present, però “no cal recordar-ho cada minut i mig”, de manera que, sense tractar-se d’una obra en clau, “ofereix pistes perquè cada lector projecti en el que llegeix allò que estigui vivint”. Vicenç Villatoro ja va rebre el 2001 el premi Bertrana de novel·la per La ciutat del fum.

Cant als llibres i a la llibertat

Xavier Castillón

“És un homenatge als llibres de paper i un cant a la llibertat de fer, de ser i de dir el que un vol.” Així va presentar ahir Jordi Folck (Reus, 1961) la seva novel·la El noi de paper, que va guanyar el 33è Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, dotat amb 6.000 euros. Escriptor, dramaturg i actor, autor de vint-i-vuit novel·les publicades, Folck ha dedicat 28 anys –la “llavor” van ser unes paraules del seu fill, llavors un nen, el 31 de desembre del 1990– a enllestir aquest llibre farcit de referències literàries, entre les quals sobresurten com a principals influències quatre “grans històries”: Peter Pan, Pinotxo, El Petit Príncep i El Màgic d’Oz. Aquesta novel·la, que publicarà Fanbooks , comença quan un vell matrimoni de llibreters té un fill: un nen de paper de cos fràgil, però amb una gran intel·ligència i sensibilitat, perquè està creat a partir de les millors pàgines de la literatura mundial. Un ocell de paper és la veu de la seva consciència, i a través de la papiroflèxia es transforma en qualsevol cosa.

La ferida dins el llenguatge

E.V

El Miquel de Palol de poesia, dotat amb 2.400 euros, ha estat per a Marc Rovira (Barcelona, 1989) amb Cap vespre, un llibre que se situa en “la clivella entre el llenguatge i la realitat”, segons va dir aquest jove filòleg plenament immers en la labor titànica de traduir les Poésies de Stéphane Mallarmé, un poeta que, va admetre, “travessa tot el llibre”. El punt de partida és un dels problemes més recurrents de la poesia: esbrinar si les paraules “es refereixen a la realitat o simplement la buiden”, és a dir, si “només podem al·ludir a la seva absència a través de la llengua”. El seu poemari aborda aquesta “esquerda”, va explicar Rovira, a través de la “corporeïtzació” de la realitat en diversos discursos, sobre la vida o sobre la pèrdua de la infància, “però el centre del sentit sempre és la ferida del llenguatge”.

Les citacions, explícites o implícites, d’altres escriptors (Rainer Maria Rilke, José Ángel Valente, Walter Benjamin) li serveixen per organitzar el material poètic i establir diàlegs subtils entre elles, com si ressonessin d’un poema a l’altre. Rovira, que ha guanyat també els premis Amadeu Oller i Talúries, afirma la capacitat de fascinar de la poesia encara que “no acabis d’entendre el que llegeixes”, i en aquest sentit el títol del llibre, Cap vespre, “afirma i alhora amaga alguna cosa, perquè la nit són els pensaments que no es poden expressar”.

Crònica

Ni cops, ni presos, ni exiliats

Xavier Castillón

Els Premis Literaris de Girona van celebrar ahir el 50è aniversari –concretament, el del seu buc insígnia, el premi Prudenci Bertrana, nascut el 1968– amb una llarga festa literària, reivindicativa i musical. Van ser més de dues hores, entre parlaments institucionals, lectura de veredictes, actuacions i contínues referències de pràcticament tots els protagonistes de la nit als presos polítics i els exiliats i a una situació completament anòmala a la qual “no ens volem acostumar”, com va dir el president de la Fundació Prudenci Bertrana, Joan Domènech, per obrir l’acte. L’enorme senyera ja habitual a l’escenografia dels Bertrana lluïa ahir un gran llaç groc com a homenatge als represaliats d’un conflicte que ahir va commemorar el primer aniversari d’una de les seves dates més significativament infames: responsables polítics privats de les seves llibertats més elementals per “voler portar endavant els desitjos de la ciutadania”, com va dir Domènech, que també va recórrer al seu singular sentit de l’humor per establir un paral·lelisme juganer entre Primo de Rivera i Albert Rivera.

La part musical de l’acte va tenir diversos protagonistes: la tenora de Jordi Molina i el piano de Joan Díaz van oferir al llarg de la nit un viatge per diferents tradicions sonores dels Països Catalans. També, després que Anna Riera rebés el premi Lletra, dues de les seves alumnes de l’IES La Garrotxa van interpretar, amb veu i guitarra, un dels poemes musicats nascuts en el marc del projecte Llums, càmera, poesia! I Judit Neddermann, guanyadora del Cerverí, va cantar sola amb la guitarra una emocionant No volem més cops, cançó que, com va dir, “m’hauria agradat no haver compost mai” i que s’ha convertit en un poètic himne oficiós de l’1-O, però que la seva autora vol que serveixi també per denunciar totes les repressions. Un altre moment emotiu, ben diferent, va estar protagonitzat per Jordi Folck, que va fer pujar a l’escenari el seu fill Aleix 28 anys després que l’inspirés amb paraules d’infant el llibre amb què ara ha guanyat el premi Ramon Muntaner.

Tant l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, com el president de la Diputació, Miquel Noguer, van recordar que en matèria de llibertats no s’ha avançat gaire respecte al 1968, quan Pedrolo va guanyar el primer Bertrana amb una novel·la significativament titulada Estat d’excepció. I la consellera de Cultura, Laura Borràs, a més de recordar el seu predecessor, l’exiliat Lluís Puig, va afirmar que “el 155 continua vigent, en l’àmbit judicial”, i, citant Aurora Bertrana (“No em condemneu sense llegir-me”), va reclamar als jutges espanyols que no siguin sords i cecs davant d’un poble pacífic que només vol que l’entenguin.

El Lletra reconeix la videopoesia de l’IES La Garrotxa

x.c

Anna Riera i Pijoan (Barcelona, 1985), professora de l’IES La Garrotxa d’Olot, va rebre el 18è Premi Lletra –coorganitzat per la UOC i dotat amb 2.000 euros– a la millor experiència didàctica d’ensenyament o aprenentatge de la literatura catalana, per Llums, càmera, poesia!, un projecte en què un centenar d’alumnes de 4t d’ESO de l’institut garrotxí han creat videopoemes en grups cooperatius, a partir de textos propis o d’autors catalans contemporanis: una bona manera d’apropar la poesia als joves a través de la creació audiovisual.

Premi Cerverí per a la veu crítica de Neddermann

x.c

“I amb total impunitat colpegeu les nostres mans, que estan amunt demanant que us atureu i així pugui ressonar la nostra veu.” Aquest és un fragment de No volem més cops , la cançó de Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) que ahir va rebre el 24è Premi Cerverí de cançó, coorganitzat per la Fundació Prudenci Bertrana i Catalunya Ràdio, amb la col·laboració de Vilaweb i Enderrock. No volem més cops, una cançó que diu moltes coses sense ser gaire explícita, forma part del tercer treball de Neddermann, Nua, un dels millors discos catalans del 2018.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols
cultura

L’associació de museòlegs, sobre el polèmic canvi d’orientació del Museu del Disseny: “Caldrà esperar a que es presenti el projecte definitiu”

barcelona
Música

El Festival de Prada s’estén i ofereix concerts sense fronteres

Girona
DANSA

El Sismògraf convoca a respirar amb la natura i a flirtejar amb la tecnologia

OLOT
Crítica
música

Sostinguts per l’estiu

GIRONA