Tres segles de dolor
La versió d’‘I puritani’ del Liceu juga amb un salt d’època de 300 anys
La directora d’escena irlandesa Annilese Miskimmon situa la seva adaptació d’I puritani als anys setanta. Imagina que aquest Romeo i Julieta que va escriure Bellini es produeix entre una noia puritana i un jove catòlic. El dolor de no poder formar una parella mixta la remuntarà a l’inici de la guerra entre Anglaterra i Irlanda, tres segles enrere. “Són 300 anys de patiment”, insisteix Miskimmon. La directora d’escena reivindica una òpera que sigui fidel a la partitura però que aixequi la mateixa passió que va despertar en l’estrena del1875 a París. I per això manté el bel canto, però hi dona força actualitzant-la. L’obra es representa del 5 al 21 d’octubre amb la parella operística del moment (Pretty Yende i Javier Camarena). El segon repartiment (també molt estimat pel públic del Liceu és María José Moreno i Celso Albelo) farà un assaig general amb públic (4 d’octubre), en la primera acció adreçada a joves menors de 35 anys del Gran Teatre del Liceu.
Aquesta proposta de combinar dos vestuaris antagònics impacta el públic i també els cantants. Per Camarena, “aquest viatge 300 anys enrere és al cap d’Elvira, el seu lloc refugi on intenta sobreviure”. Per Moreno, Elvira viatja de la bogeria a la lucidesa, una evolució que fa el personatge molt més complex, amb més caràcter que el clàssic. I puritani és una òpera que s’ha representat 106 cops al Liceu. Pel director musical, Christopher Franklin, la majoria de compositors centreeuropeus rebutjaven la música superficial de bel canto italiana de finals del XIX, amb l’excepció de Bellini. De fet, Miskimmon admetia que avui interessa la seva música però no la dramatúrgia. Per això, hi va voler donar un nou plantejament.