“Tenim una democràcia poc sana”

Isabel Peña: Mai fem plantejaments a llarg termini, o de tractar temes importants. Més aviat pensem “de què ens interessa parlar ara?”, i en començar a escriure aquesta pel·lícula, estàvem cansadíssims, com molts espanyols, de veure un escàndol rere l’altre, i vam decidir què fèiem com a guionistes amb la ràbia que acumulàvem. Va néixer de l’emprenyament i de la necessitat d’entendre per què fan el que fan, durant tants anys, sense que ningú alci la veu.

Rodrigo Sorogoyen: Suposo que sí, però va ser una amalgama. Evidentment hi havia el cas Gürtel, que se’n parlava molt quan escrivíem, i el dels papers de Bárcenas, que hi està molt relacionat, però el que vam fer va ser nodrir-nos de la realitat i després fer un treball més de justícia i de ficció, de posar-hi el màxim de partits possibles, però treure noms i sigles, perquè ens semblava desencertat fer un film sobre el Partit Popular, només, per exemple. No és la pel·lícula que volíem fer. Però volíem denunciar la corrupció del sistema i la corrupció humana, no ens volíem centrar en un sol partit o personatge. Ens hem nodrit de molts partits, personatges, trames, successos... però els hem tret el nom, els hem afegit i tret coses, perquè tot estigués despersonificat.

R.S.: Ens vam veure amb poca gent, potser vuit o deu persones, però ens van ser molt útils. Vam tenir un soci fonamental que va ser Antonio de la Torre, l’anomenàvem l’Ambaixador, que estava molt compromès amb el projecte des del principi i a més era periodista i és un apassionat del tema. Quedàvem amb ells, els donàvem el guió, aprofitàvem les notes i també els miràvem als ulls i vèiem que són gent com tu i jo, que un dia estant tristos i l’endemà, alegres... És una obvietat, però ens va ajudar moltíssim. Podríem haver estat anys documentant-nos, però has de dir prou.

R.S.: No, al contrari, que l’actor estigui de part del personatge, empatitzi amb ell, si estàs amb una persona de comportaments reprovables, sempre et remourà més, et farà entrar més a la pel·lícula, i això sempre és positiu. Si tries un actor sense carisma, t’equivoques.

I.P.: Justament és part del disseny general de la pel·lícula, volíem que el corrupte fos un ésser un humà, no un habitant de Mart, per això fem l’estrany experiment que l’espectador sigui al costat del polític corrupte. Acostar-nos a la corrupció és la manera de curar-la; si sempre la mirem de lluny, serà molt difícil solucionar el problema.

R.S.: Parlem d’un regne, d’una organització, una cosa que costa de desfer. A un individu el pots matar, fer fora, o pot canviar d’organització, però contra una organització, un regne o un sistema... no hi pots fer res.

R.S.: Abans ens hem adonat que hi havia un referent que havíem oblidat, Un dels nostres. No hi té res a veure, parla de la Màfia, però s’assembla pel fet d’acompanyar aquests personatges, que et cauen bé, però que són uns maleïts lladres i assassins, que fan que els Estats Units vagin pitjor. Té molt a veure amb la nostra pel·lícula. Després hi va haver referents de cinema més polític com Tots els homes del president, JFK...

R.S.: Perquè ens és igual, i crec que a l’espectador també. El que importa és veure aquesta gent preguntant-se què fa amb la seva vida quan els enxampen. Els veus a la televisió quan els han enxampat i m’és igual el que hagin robat, el que em fascina és com parlen.

I.P.: La naturalitat amb què ho fan, el to quotidià interioritzat que utilitzen... La corrupció és l’aire que respiren, per a ells és una cosa normal.

R.S.: Sí, no es pot començar des de dalt. Has de castigar els que enxampes, però és imprescindible començar des de baix, si no, en pujaran uns altres i faran el mateix. Cal començar des de l’educació, tenim una democràcia molt poca sana, perquè tenim un concepte de l’educació molt maltractat i ferit per quaranta anys de dictadura.

R.S.: Exacte. El gran treball que hem fet en el guió ha estat intentar entendre, no sé si ho hem aconseguit del tot.