Confidències d’un fracassat?
Labreu publica ‘L’ofici’, el setè títol del gegant rus Sergei Dovlàtov, de nou en traducció de Miquel Cabal
La publicació sistemàtica dels llibres de Sergei Dovlàtov (1941–1990) ha estat un dels principals al·licients per al lector català amb bon gust. L’editorial Labreu va iniciar una política d’autor, que ens ha ofert els títols principals de la seva bibliografia: La zona, La maleta, El compromís, Els nostres, La filial i El parc. Ara, li toca el torn a L’ofici, també amb una impecable traducció de Miquel Cabal.
La majoria de llibres de Dovlàtov són novel·les breus o contes amb un argument paral·lel. Amb economia de llenguatge i sense perdre el temps en disquisicions ideològiques o d’estil, el narrador rus ens ofereix fragments de les seves experiències autobiogràfiques, ja sigui com a vigilant en un camp de presoners, periodista, sobre els objectes que duia a la maleta quan va abandonar la Unió Soviètica o descripcions de les comunitats russes que es va trobar als Estats Units, on va ser àmpliament reconegut. Alguns dels seus relats serien publicats al New Yorker i les revistes en rus que va fundar van tenir bona repercussió.
Cal dir que tots aquests llibres mantenen una unitat i que seria difícil opinar quin és el més reeixit. Sempre hi aporta coses, sempre interessa el lector. El personatge es presenta despullat, com en un conte de literatura picaresca espanyola o centreeuropea. No és d’estil Txèkhov, sinó que les seves criatures viuen immerses en una davallada perpètua i víctimes de la commoció. Com un rocker.
De bon començament, a L’ofici, ens fa una declaració de principis: “Em poso a escriure amb inquietud. A qui han d’interessar les confidències d’un fracassat de la literatura? Què pot tenir d’instructiu aquesta confessió?” I no deixa de donar informació: “Per què tinc la sensació d’estar a punt de patir una catàstrofe física?” En aquest cas seria profètic, perquè l’escriptor petaria enmig d’un embús a Manhattan quan el traslladaven a l’hospital. La seva afició a l’alcohol el va dur al mateix destí que el seu admirat Brodsky, de qui explica sucoses anècdotes, incloent-hi la provocació nocturna a un policia. També resulta divertit el menyspreu cap a les ciències i tota mena de positivisme, procedint, a més, d’on procedia. Com recorda en l’epíleg de l’edició Laura Salmon, el KGB el va fer triar entre “la presó o Nova York”.
La literatura de Dovlàtov és una festa, tant pel costumisme ferotge com pel naturalisme. Salmon ho sintetitza: “La fama de Dovlàtov no es deu únicament a la forta empremta que la seva obra literària va deixar ben aviat en la generació literària postsoviètica i en la mateixa llengua russa, sinó també a la seva personalitat, que no tenia res a veure amb les icones tradicionals de la dissidència. Dovlàtov va esdevenir un símbol excepcional i heterogeni de la seva dels escriptors prohibits. [...] Tenia un humor especial i singular, amb un deix d’ironia cap a ell mateix, que revelava una indulgència poc habitual envers el seu país, la seva gent i la humanitat en general.”
