Creació imperativa

En els espectacles de noves tendències impera la veu en primera persona del singular. Un bon grapat de creadors estan començant a forjar-se i necessiten posar la seva veu a l’escenari, contrastar-la amb el públic, trobar la forma de commoure i iniciar una carrera carregada d’imprevistos. En aquesta edició del TNT impera, amb bastanta coincidència, la conjugació del verb en imperatiu. Ja no és només necessari trobar un llenguatge, també és imprescindible que hi hagi algú a qui adreçar-se i que el sacsegi. En el Terrassa Noves Tendències (TNT) ha anat creixent, any rere any, la presència de periodistes i programadors, els elements que millor demostren l’interès del cartell. Aquest any, hi havia fins a 150 programadors (un grapat d’internacionals gràcies al fet que Terrassa forma part de l’Agenda 21 de cultura europea). Per això, el TNT té la dificultat d’aforament, perquè només amb la vessant professional ja es mor d’èxit. Aquest any, en els muntatges de petits aforaments, s’ha decidit reservar la meitat per als espectadors de pagament. Perquè tinguin l’oportunitat de veure i connectar amb formes que, sovint, s’allunyen del text, de la trama, dels personatgesi en què entren elements més o menys tecnològics per arrodonir la proposta.

“Mira’m, som-hi.” Soren Evinson va estrenar divendres, a primera hora de la tarda, A nation is born in me. Un treball que viatja per diversos llenguatges. Si comença arrossegant-se com un gos que busca la carícia o sortir a passejar, va agafant força fins a exigir (amb una ironia molt feridora) que el públic no el deixi de mirar. L’excita que el públic l’observi. I ell els provoca amb tocaments, fregaments amb el terra o el pal d’una bandera i petonejant-se en un mirall. Se sent tan estimat per ell mateix que decideix odiar la resta. Estima el seu odi i, aparentment, no vol conviure amb ningú altre. Però, al final, en canvi, transforma la seva ànima de gos en la d’una gavina, que, aparentment, s’allibera de tot i que vol construir un somni i compartir-lo amb tothom.

“Follow me, touch me.” També té una forta càrrega sexual i una invitació al públic No future Yes. En realitat, es tracta del resultat d’una àmplia recerca en la introducció de la robòtica i els Ipads a l’escenari, trencant convencions i enganyant la lògica. És una peça molt treballada, amb algunes imatges impactants que juga a confondre tapant una part del cos i ensenyant-la a través de la pantalla per, tot seguit, canviar-la, modificant sexes, rostres i procurant que P4qui7o, una aranya robot, prengui protagonisme. La provocació i l’imperatiu també manté un to còmic, insultant, que autodegrada els mateixos intèrprets. Lamentablement, com en altres muntatges tecnològics, la maquinària capa el discurs, la idea per expressar a l’audiència, més que ensenyar què es pot fer amb un Ipad a escena.

“Menja-te’m.” Charles, Alice and me navega als antípodes dels altres dos muntatges, molt més performàtics. En aquesta altra peça, que es refereix a l’autor d’Alícia en el país de les meravelles i la nena que va inspirar-l’hi, l’actriu protagonista explica la seva obsessió per aquesta relació i el seu desig de construir-hi una representació teatral. Trenta anys després que un professor a l’Institut del Teatre la identifiqués com l’Alícia de Lewis Carroll, ha acabat imaginant la trobada, ja adults, de tots dos, tot explicant l’estranyesa de la relació sota l’ombra de la pederàstia. L’actriu Teresa Sánchez Roca es pregunta per què, en l’àpat dels conills, les galetes deixaven inscrit “menja-te’m” i no simplement “menja’m”. Charles Dogson (que feia servir de pseudònim Lewis Carroll) va demanar a les seves germanes que, quan morís, es cremessin totes les fotos de nenes i la correspondència. L’Alice va voler apartar-se, inicialment, de la imatge infantil del conte, tot i que, posteriorment, assistiria a presentacions d’edicions com si fossin bolos que l’ajudessin a subsistir en la viudetat. Ella es va vendre l’original del conte que havia rebut de Carroll, quan ja no era el seu instructor particular. Els seus descendents, però, van subhastar tot el que van trobar de la mare. No en va quedar res. O, millor dit, tot es va col·locar en llars particulars. Estranya mitomania que ha portat l’actriu a recollir edicions del conte i material per fer un espectacle íntim i dolç.

El TNT va arrencar dijous amb trobades de professionals, amb l’inici d’El bosque i Tierras del sur, de Txalo Toloza, la segona part de la seva trilogia sobre la impunitat del capitalisme a l’Amèrica Llatina. Toloza construeix una dramatúrgia a partir d’entrevistes a maputxes que es resisteixen a marxar dels seus territoris, sota l’amenaça de propietaris de grans fortunes que compren, edifiquen i extreuen minerals, amb la passivitat de l’estat argentí, sovint amb la connivència dels seus presidents. Si a Extraños mares arden es parlava del desert d’Atacama, a Xile, ara, se centra en la lluita indígena de la Patagònia, donant noms dels qui se l’apropien, com ara els amos de Benetton. La proposta, molt carregada de dates, persones i injustícies, va bastint l’espai en blanc amb una geografia que menysté la natura. Però Toloza no vol judicar, ni qüestionar-se com a artistes (o espectadors) i consumidors. Argumenta que és cadascú que ha de respondre’s per les seves contradiccions.

Pel TNT, després de forçar l’interès amb creadors de primer ordre per generar un reclam, va passar James Thiérrée, el net de Charlot (Tabac rouge, 2014) i el mateix Jan Lauwers (The blind poet, 2015). Aquest cop, han presentat la peça que més ha convençut el públic. Perquè el treball de Kiss & cry (Cold blood) signa molts elements suggeridors: una posada en escena tècnicament pulcra i amb un resultat d’imatges (a través d’un cinema live antològic). Fan un treball de càmera, jugant a enganyar l’ull amb trucs de càmera similars als de Katie Mitchell a Ombra (parla Eurídice) però amb la preciositat del Sombreros de Phillipe Decoufflé. Cold blood narra set maneres de morir una mateixa persona (o potser era un gat?). I hi intervenen actors a mida natural o les seves mans. El mèrit dels plans és que el públic percep el codi perfectament i un personatge es converteix en una mà. O un dit, en persona. La narració, en una veu que va detallant cada mort més inversemblant (i per accidents ben insòlits), juga amb un humor negre, sense forçar el to, amb una cantarella pausada, rítmica, que fa creure en antropofàgia, ennuegaments impossibles, tubs de rentat criminals i una dona que es queixa perquè el seu marit (l’astronauta) no ve mai a sopar quan està treballant fora del planeta! Surrealisme màgic com la natació sincronitzada tipus films d’Esther Williams amb unes mans o la carícia d’uns braços captat des de sota la taula translúcida d’un cafè romàntic. Kiss & cry no té la ràbia per conjugar amb imperatiu, però sí que s’imposen crear jugant i divertint-se amb els plans, les imatges literàries i un gest petit i universal amb els palmells. A les seves maquetes, les mans no estan gairebé mai quietes.