Profunda emoció
Mor als 94 anys el compositor i interpret Charles Aznavour, un autor que des de l’elegància va saber cantar a tots els aspectes de la vida, fins i tot els agres
Els seus començaments van ser com a compositor de temes per altres intèrprets
Fins al seu últim dia va ser dalt de l’escenari. Sabia que només la mort l’en faria baixar
Totes les arts tenen els seus estils, que fan diferenciar els públics pels gustos. Poques coses unifiquen públics diferents. En la música passa igual, cada estil i cada autor té el seu públic. Charles Aznavour, mort ahir, era, pecant de simplista, un cantant melòdic. Però ben segur que les seves cançons han arribat fins i tot als heavies més radicals. La seva música era molt més que balades d’amor, era també crits de desesperació, de nostàlgia i de rebel·lia. Però la seva manera d’expressar tot això va ser una amb què poc sovint s’expressen missatges tan diferents: l’elegància.
Potser ho va saber fer perquè, tot i néixer a París, els seus pares eren emigrants armenis. En la seva ànima portava la sensació de diàspora, de pèrdua d’arrels, de fugida. Uns sentiments tan intensos que traspuaven en totes les seves cançons, parlessin del que parlessin. Així ho trobem a La bohème, que evocava un temps passat, una època en què la vida de l’artista era intensa i lluminosa, però de la qual ja només en queda el record del passat. Com Venice sans toi, que recorda un amor lligat a la ciutat dels canals que ja ha quedat enrere.
Aznavour va néixer com a Shahnour Vaghenag Aznavourian Baghdassarian i aviat es va sentir atret per les arts escèniques. Tant la música com el teatre. I va ser dalt de l’escenari on va debutar, el 1933, amb petits papers infantils . Al món de la cançó hi va entrar amb la seva germana Aïda.
La cosa va començar a anar de debò quan es va produir la seva trobada amb Pierre Roche, el 1941. Van començar a escriure i interpretar cançons plegats.
Però l’èxit els va venir amb les cançons seves que cantaven altres autors, com ara J’ai bu, interpretada per Georges Ulmer. També van fer cançons per a Edith Piaf, amb qui actuaven fent de grup teloner.
En aquesta etapa, Aznavour havia de sentir comentaris no prou afalagadors. N’hi havia que pensaven que els seus temes no eren prou comercials i que ell no tenia prou talla per interpretar les seves creacions. Vivia aleshores un èxit a mitges: abastia altres de bons temes, però personalment no triomfava prou.
Però tot això va fer un tomb el 1953, quan el cantant i intèrpret, que ja havia abandonat la seva parella artística, va actuar al mític Teatre Olympia, on un triomf representava la consagració d’un artista.
El seu primer èxit va ser Sur ma vie. Després en van venir d’altres a raig: Viens pleurer au creux de mon épaule, Tu t’laisses aller, La mamma i Comme ils disent.
Aznavour va continuar component per a altres com Gilbert Bécaud, Serge Gainsbourg, Juliette Gréco, Maurice Chevalier i Johnny Hallyday
Paral·lelament, va desenvolupar una carrera cinematogràfica amb participacions en films de diferent pes i gramatge. A ell li hauria agradat dedicar-se amb més intensitat al cinema, però no és gens de menystenir haver estat un dels actors identificats amb la nouvelle vague. Va ser protagonista de Tirez sur le pianiste (1960) de François Truffaut. I va participar, entre altres, en Un taxi pour Tobrouk (1961) de Denys de La Patellière, La prueba de valor (1970) de Michael Winner, Diez negritos (1974) de Peter Collinson i El tambor de llauna (1979) de Volker Schlöndorff. El 1982 va participar en La muntanya màgica en el paper de Naphta. El seu rostre encaixava bé amb l’ambivalència de molts dels personatges de sèrie negra francesa.
La seva carrera es va internacionalitzar i va enregistrar nombrosos discs en anglès. El 1994 va enregistrar amb Frank Sinatra el clàssic You make me feel so young per a l’àlbum de duets del músic americà. En castellà va enregistrar tots els seus èxits i, segons va explicar en una de les seves visites a Catalunya, va anar de ben poc que no fes un disc de cançons en català.
El gran mèrit d’Aznavour com a artista és que el seu llarg repertori de composicions no serà mai només allò que se sol anomenar la banda sonora d’una generació. Els seus temes han tingut un camí que, malgrat que ell mai no els va deixar sols, continuaran. La prova és que generacions de cineastes que encara no havien nascut quan ell ja era tota una estrella utilitzen com a banda sonora les seves tonades. El 1999, Elvis Costello va gravar una versió de She per a la banda sonora de Notting Hill.
La seva mort va colpir ahir milions de seguidors que té Aznavour a tot el món i també companys del món de l’espectacle com Alain Delon, Patrick Bruel, Mireille Mathieu, Brigitte Bardot, Benjamin Biolay, Nathalie Baye i Jean Dujardin. A França, on era una llegenda, l’acomiadaran una setmana abans de quan havia d’acompanyar el president Emmanuel Macron a Erevan, la capital d’Armènia, on havia de cantar davant dels caps d’estat i de govern que assistiran a una cimera de la Francofonia. La seva pròxima actuació en un recital estava prevista per al 26 d’octubre a la ciutat de Brussel·les.
Sempre present a l’hora dels lents
Charles Aznavour ho deia: “Només la mort em retirarà.” Així ha estat. Encara tenia actuacions programades. A Catalunya l’hem vist en força ocasions en els darrers anys i hem pogut comprovar el que és un artista de debò. Tot i passar dels noranta, la seva presència era dinàmica. De tant en tant deixava anar unes passes de ball amb la seva marcada elegància. El vam veure al festival de Pedralbes, al Liceu, a Cap Roig. Concerts impecables amb uns clàssics que pel fet de ser-ho sonaven com a nous, però ell els cantava a la manera de sempre. Tot i que a vegades es permetia donar un altre aire als seus temes, com el 2014, al Liceu, en què va interpretar “d’una altra manera”, com va dir, el tema Je voyage. L’ocasió era especial perquè la va cantar a duet amb la seva filla Katia, integrant en les veus del seu grup d’acompanyament.
Quan va tornar per actuar al Festival Jardins de Pedralbes, a més de l’amor de fill, cantant La mamma; el de pare, tornant a convidar la seva filla a cantar amb ell; a París , cantant l’amor cap a la ciutat on va néixer: Paris au mois d’août; va mostrar també el seu amor solidari: “Poso la meva segona residència a disposició dels refugiats.”
A Catalunya, a més de la proximitat del francès, que acostava les seves lletres al públic en una època en què la coneixença d’idiomes era minsa, la seva comprensió també va arribar per la via de l’espanyol. Aznavour va gravar en castellà tots els seus grans èxits, i així la història de l’amor perdut a Venècia forma part de l’imaginari musical sentimental de molta gent que recorda perfectament la lletra de Venecia sin ti. La cantava, en les festes de joves i als balls, mentre els cossos s’estrenyien a l’hora dels temes lents. Així va entrar en la vida de molta gent.