Dins la joia d’estar trist
Vicenç Pagès fa una selecció dels seus tres llibres de contes a ‘Exorcismes’
“En termes olímpics, els contes deuen ser uns tres mil; una novel·la és una marató”
Vicenç Pagés ha reunit a Exorcismes. Antologia personal (Empúries) una selecció dels seus llibres de contes. En roda de premsa a la Llibreria Calders va confessar que són entre un terç i la meitat dels publicats a Cercles d’infinites combinacions (1990), En companyia de l’altre (1999) i El poeta i altres contes (2005). En les notes de l’edició explica que “podria semblar que estan escrits al llarg de quinze anys, però com que en el primer hi vaig incloure contes força anteriors, podem considerar que cobreixen dues dècades. Dels tres reculls en surt aquest. Hi he fet poques esmenes, excepte en el conte titulat Cercles d’infinites combinacions, però no m’he pogut estar de canviar algun títol, el nom d’algun personatge i també l’ordre de col·locació dins de cada recull perquè formin una unitat nova, amb el seu propi ritme i equilibri. També he eliminat dedicatòries i epígrafs. Al final del llibre, he afegit comentaris sobre cadascun dels reculls, i també sobre cada conte.”
Pulcre, elegant i tímid, Pagès Jordà pertany a les primeres promocions que van cursar l’EGB. Com en el cas de Roberto Bolaño, l’empordanès admet una influència generacional. El seu editor Josep Lluch també va remarcar que volien que els nous lectors catalans tinguessin els seus contes a l’abast perquè ja no hi eren a les llibreries.
Movent-se entre la fantasia i el realisme, els contes són un avançament de les novel·les que l’han consagrat en l’ecosistema català. Ell mateix va reconèixer el mestratge iniciàtic de Quim Monzó, a partir de la lectura d’Uf, va dir ell, com a drecera fonamental: “Els contes fatiguen, però en termes olímpics deuen ser uns tres mil metres, però una novel·la t’esgota perquè és una marató. No és tan intens, però normalment acabes odiant la novel·la que escrius. En canvi amb el conte la convivència és més bona perquè no has tingut una relació tan prolongada”. Ho defineix a la perfecció en la introducció: “En canvi em sembla que he descobert quin ha de ser l’estat d’ànim del contista: ni massa eufòric ni massa compungit. Sospito que l’estat òptim és la malenconia, l’spleen, la sensació de pèrdua, d’implosió, la maledicció susceptible de transformar-se en bellesa, la paradoxa que Victor Hugo anomena «la joia d’estar trist».”
