Una de les grans

En un país donat, en massa ocasions, a una peculiar necrofília, acostuma a passar que, en temes de cultura o ja no diguem de música, la mort d’algun prohom ocupi espais mediàtics en una extensió molt per sobre i més extensa de la que, habitualment, es dedica a la mateixa temàtica. Precisament, l’espai mediàtic en assumptes relacionats amb el frau fiscal és el que havia fet parlar, els darrers anys, de la soprano Montserrat Caballé, oblidant per complet la veritable importància que hi ha al darrere d’aquest nom. Ras i curt: estem parlant d’una de les millors sopranos de tots els temps.

L’atzar en forma de sincronia ha volgut que el traspàs de la soprano barcelonina s’hagi esdevingut en el moment que el Gran Teatre del Liceu inaugurava la temporada amb I puritani de Vincenzo Bellini (1801-1835) o el que és el mateix: un dels grans títols d’un compositor que, sense la contribució interpretativa de Caballé, no haguéssim conegut de la manera com el coneixem en l’actualitat.

Escric aquest article, lògicament, unes hores després d’haver conegut la notícia i també d’haver-me trobat fent una conferència sobre l’esmentada òpera belliniana en un club de lectura de la biblioteca de Navarcles. Com no podia ser d’una altra manera, l’enregistrament que vaig escollir per il·lustrar musicalment la xerrada va ser el preciós i excels enregistrament de Caballé junt al no menys extraordinari Alfredo Kraus. Diuen els psicoanalistes que, en ocasions, els oblits o els lapsus poden ser potents senyals d’avís d’algun esdeveniment. El cert és que, divendres, en presentar el celebèrrim A te o cara, vaig anunciar als assistents a la xerrada que era en una interpretació del tenor canari. Però vaig descuidar, completament, el nom de Caballé. I, en finalitzar l’audició, els vaig haver de dir: “Un enregistrament en què també cantava la Caballé, quan cantava molt i molt bé.”

Aquest matí, en saber la notícia, no m’he pogut estar d’anar a la meva discoteca i de recuperar un dels primers CD que vaig ressenyar en una coneguda revista estatal: Il pirata de Bellini amb Caballé i el seu espòs Bernabé Martí. I, en veure la portada del CD, la memòria m’ha portat, inevitablement, al record d’haver pogut escoltar la Caballé en la dècada dels noranta al Liceu. En efecte, vaig poder escoltar la Caballé en La fiamma de Respighi, en el Cristóbal Colón de Lleonard Balada, en una Salomé de Strauss en un Liceu on, per sobre de tot, hi havia una ànima que, a voltes, costa de trobar. Potser l’explicació rau en haver transformat la cultura en simple mercaderia, producte, diner i marca. Tanmateix, hauríem de comprendre que l’art i l’aportació de Caballé era essencialment això: música amb ànima. Les seves versions, en especial belcantistes, assolien perfectament allò expressat per Bellini en una carta del maig del 1834: l’òpera ha de fer que la gent plori, se senti esgarrifada i es mori a través de cant. Això ho havia fet, abastament, la Suprema.

Deia el malaguanyat Ernest Lluch que el nostre era un país molt nacionalista, però molt poc patriota. En ser poc patriota, fàcilment oblidem o no considerem suficientment el nostre propi patrimoni. I ara que la Caballé ens ha deixat és necessari que la convertim en allò que és: en un dels més noms més brillants que ha donat el patrimoni musical català, en el camp interpretatiu, al costat de grans noms com ho poden haver estat Ricard Viñes, Emili Pujol, Francesc Viñas, Pau Casals i Victòria dels Àngels.