Barceloooooona!

Unir dues dives, una de l’òpera i l’altra del rock, com a pròleg dels Jocs Olímpics del 92, podia semblar un muntatge publicitari de primer ordre, que ho va ser, però darrere el màrqueting hi havia una profunda autenticitat per part dels protagonistes del fet. Freddie Mercury era un gran admirador de Caballé i, en una de les estades de la soprano a Londres per uns recitals, el cantant de Queen la va convidar a casa seva. Es diu que van passar gairebé tota la nit junts. Mercury li interpretava tota la música que portava al cap i al cor i el que li agradaria fer. Les confiances venien de quan Mercury s’havia presentat a l’hotel Ritz de Barcelona per veure la diva i fer una exhibició de la seva versatilitat vocal. Caballé, que certa predisposició al pop devia tenir quan va gravar el tema de Mecano Hijo de la luna, va sintonitzar amb aquella estrella del rock.

Per això, unir rock i pop no va ser difícil amb l’extrema complicitat de tots dos. Personalment, veure’ls dalt de l’escenari em va fer posar la pell de gallina, i no pel to èpic de la cançó Barcelona, sinó per la significació atractiva d’unir mons que teòricament estaven molt distanciats. Demostrant que les marques en la música no volen dir res. L’emoció se’m sumava en escoltar-los a Montjuïc, on també, en el proper Palau d’Esports, el 1974 havia vist Freddie Mercury al capdavant dels Queen. Però, en aquella ocasió, no anava amb vestit de gala, sinó amb faldilletes i cabell llarg amb un marcat serrell. Era l’època de Bohemian Rhapsody, un moment en què les tendències operístiques i el simfonisme de Queen eren molt més marcats del que serien més tard.

L’actuació de Mercury i Caballé, el 8 de octubre del 1988, al peu de les fonts de Bohigas no va ser un concert ben bé, sinó un espectacle titulat La nit, més pensat per a la televisió que per als espectadors que hi érem, que, envoltats de tubs, més aviat vam fer de figurants. La gravació que en va sortir era molt més colorista que no pas el directe, que em va semblar d’una sobrietat que no corresponia a un duet format per uns cantants acostumats al barroquisme dels teatres lírics i a la parafernàlia de llums i efectes dels concerts rock. Van interpretar tres temes del disc que van enregistrar plegats. Incloent-hi Barcelona, l’himne dels Jocs i que gairebé ha quedat com l’himne de la ciutat. Llàstima que Mercury no ha va poder gaudir.