La Caballé

En el món operístic internacional, les grans figures femenines del cant s’acostumen a conèixer amb un sol nom o cognom. La Tebaldi, la Callas, la Victòria, la Caballé... Ahir ens va tocar dir adeu a aquesta gran figura situada en l’Olimp de la memòria de les grans. Per sort, més enllà del record que han deixat, les podem rememorar i escoltar a través dels enregistraments i fins i tot tornar-ne a veure alguna actuació a través de filmacions i vídeos.

Als victorians dels anys seixanta, devots de la gran veu del lied i de cert repertori operístic, ens van començar a arribar referències de l’aparició d’una altra cantant catalana que començava a despuntar, primer, a Basilea i, després, a Bremen. Alguna transmissió de ràdio gravada per un aficionat es passava de mà en mà per escoltar-la. Finalment, va aparèixer al Liceu amb aires d’innovació, no pas presentant un dels títols més coneguts del repertori, sinó obsequiant-nos amb el que havia après en la seva estada europea, una magnífica Arabella de Richard Strauss. La consagració al nostre país es produeix sempre quan un dels nostres artistes triomfa a fora. I això, com se sap, va passar més tard, l’any 1965, al Carnegie Hall de Nova York, quan, per indisposició de Marilyn Horne, que aleshores cantava com a soprano, la va haver de substituir a correcuita. El públic va quedar captivat amb una substitució que potser millorava la substituïda. D’aleshores ençà, se li van obrir totes les portes i aquella tècnica i aquella veu privilegiades es van anar obrint pas a tot el món.

Va tenir molt bona relació amb el Liceu en l’època de l’empresari Pàmies i va donar un cop de mà facilitant-hi la seva presència en èpoques de gran estretor econòmica. Després de la plenitud, la vida va avançar i van aflorar alts i baixos, tant personals com de l’entorn professional que l’havia d’acollir. En les seves prestacions, però, sempre hi havia retalls de màgia. Els que hi hem tingut relació en diverses etapes, tant des de la crítica musical com des de la Direcció General de Música de la Generalitat o des de la comissió artística del Liceu, podríem explicar moltes vivències i peculiars anècdotes que acompanyen sempre la vida de les grans figures. A la fi, recordem els moments especials que ens va fer gaudir. Recordo tant el recital de Cadaqués com un de Ripoll –va ser ella qui va maldar per cantar al gran i auster monestir d’aquella vila–, on va cantar com a propina l’ària De España vengo, de España soy, de la sarsuela El niño judío, de Pablo Luna. Un servidor, amb gran respecte i admiració per la llengua castellana, no s’ha sentit mai espanyol, però en aquell moment, i per uns segons, seduït per l’encís d’aquella interpretació, quasi va vacil·lar. També cal esmentar l’impacte de descobrir l’enregistrament de les àries de l’òpera verdiana I masnadieri, tot i que, quan li ho vaig comentar, em va dir que fins aleshores no les havia cantat mai en escena, sinó només per a aquell disc. La Norma a les Chorégies d’Orange va ser un altre èxit internacional. Dona intel·ligent, mai es va autoenganyar. Recordo quan, en un dels molts homenatges que, ja en la maduresa, va rebre al Liceu li van demanar que cantés com a bis el Vissi d’arte. Amb una gran riallada, va dir: “Què més voldria jo!”

A partir dels anys vuitanta, ja constituït el Consorci del Gran Teatre del Liceu, la vam poder escoltar a Don Carlo, Hérodiade, Ariadne auf Naxos, Der Rosenkavalier, Semiramide, Armide i Mefistofele. També va complir amb el seu somni de cantar Tristan und Isolde, i d’interpretar la reina Isabel al Cristóbal Colón de Lleonard Balada. Ha estat un estel en aquesta prodigiosa època de grans cantants d’òpera nascuts a partir dels anys trenta, com Aragall, Carreras, Enriqueta Tarrés i Joan Pons. Sembla que el cant sigui una planta salvatgina que doni fruits quan li abelleix, independentment de si la formació musical ha gaudit o no dels mitjans suficients.