Què és un llibre al segle XXI

El dimecres 3 d’octubre es va celebrar a la UdG el IV Simposi Edició-Educació , un espai de trobada i reflexió per debatre de manera coral les sinergies entre el món editorial i les escoles i que s’organitza amb la fira LiberisLiber: es tracta de posar de manifest que el món editorial és un filtre previ a la tria de lectures que farà el mestre, plantejar-nos el valor i la transcendència que té la tasca editorial en el que llegim i en les reflexions derivades i garantir una diversitat d’editorials a les aules. Vetllar per la bibliodiversitat (tal com en diu Àngel Codes, promotor de LiberisLiber i coorganitzador del simposi) és una manera molt eficaç d’assegurar la varietat de temes i perspectives, d’autors, de gèneres i de formats, i és també una manera de multiplicar exponencialment les possibilitats que cada infant trobi un llibre que li interessi i li sigui adequat.

El simposi connecta editors, bibliotecaris, mestres, llibreters, crítics, famílies, dinamitzadors de lectura i tothom que participi indirectament o directament en el foment de la lectura. Enguany ha assegut a la mateixa taula l’autor d’àlbums il·lustrats LGTBI i crític Bernat Cormand i Lluís Sabadell Artiga, editor (tot i que ell no se’n considera) dels llibres de Cuscusian*s , les produccions del qual tampoc no deuen ser considerades llibres per tothom. El primer és un transgressor dels temes que comunament hem considerat propis i adequats per a infants, i el segon és un innovador de formats de llibres i del paper del lector (el qual sovint es converteix en jugador o coautor).

Vam començar preguntant-los què és un llibre avui dia, convençudes que sovint les coses més comunes són les més difícils de definir: és evident que, amb l’eclosió dels llibres digitals, l’aparició de llibres interactius o llibres participatius que conviden el lector a completar les històries de moltes maneres i amb l’experimentació artística de nous formats en el llibre de paper, la definició ha de ser més complexa que fa uns anys. Cormand parlava “d’un suport d’expressió” i Sabadell el completava amb la idea de “l’objecte intel·lectual”, una definició que, com remarcaven, caldria acabar d’acotar perquè ens valdria també per a les obres artístiques i moltes altres produccions culturals. Això no obstant, hi havia consens amb la paraula objecte, amb la dimensió manipulativa, tangible d’un llibre, tant si és analògic com digital i tant si és fet de fusta com de roba o paper.

Si un llibre és un objecte, és, doncs, una cosa perfecta, completa en si mateixa? Altre cop les tecnologies digitals i la gamificació, de les quals participa el llibre avui, fan difícil defensar-ho, ja que molts contenen avui enllaços, invitacions a participar, es presenten amb sinergies transmèdia i crossmedia i estan oberts a créixer més enllà de la seva materialitat. El paper de l’editor que revisa i potencia un producte intel·lectual i l’ofereix a un lector potencial perquè el llegeixi o el deixi de banda, el completi o desautoritzi o en faci usos impensats sembla clau en la definició de llibre i és reivindicable.

El simposi va posar de manifest, però, la necessitat de renovació permanent del llibre (també del llibre infantil i juvenil) per no esdevenir un objecte antiquat sinó atractiu i idiosincràtic. Cormand insistia d’una banda en la importància d’obrir la literatura infantil i juvenil a temes que massa sovint n’han quedat exclosos per la sobreprotecció del segle XXI: la sexualitat infantil o la mort s’aborden sovint amb tanta subtilesa o amb tant de sucre que queden absolutament desdibuixats i és difícil que esdevinguin així un tema de reflexió i debat per part dels infants.

Tots dos van estar d’acord a denunciar el mal costum d’instrumentalitzar els llibres per a infants i joves, omplint-los de respostes massa explícites a qualsevol tema que s’abordi. N’és un símptoma la dèria de classificar els llibres per edats (per subministrar a petites dosis aquestes respostes, aquests aprenentatges). Sabadell argüia que els llibres requereixen habiedats (una barreja de capacitats i destreses que només el mateix lector sabrà si té o no té). Per contra, defensaven una literatura infantil i juvenil oberta i complexa: en són bons exemples El nen perfecte ( Sd edicions ) i Els dies feliços (A Buen Paso), de Cormand, llibres espai en què el lector pot perdre’s i fer volar la imaginació, i li serveixen per gaudir i explorar nous temes i noves perspectives.

Sabadell reivindicava la importància del format com a vehicle fonamental de continguts; la necessitat de connectar l’art i els infants per la via directa, sense mediacions ni pal·liatius que en redueixin l’impacte, i la importància que els nens siguin receptors i creadors (no reproductors). Les seves propostes, com ara Barrrroc, El joc de land art i Nohaiku, allunyades de les convencions del que ha de ser un llibre infantil, en són bons exemples.

Són reivindicacions molt interessants que cal posar sobre la taula perquè ens ajuden a replantejar-nos com ensenyem a llegir i amb què n’ensenyem. Una pregunta clau que n’amaga una altra de molt transcendent: volem lectors que comprenguin bé el que llegeixen o que siguin crítics amb els textos (i de retruc amb la seva societat)?