Cultura

Picasso i Picabia, els falsos bessons

La Fundació Mapfre examina en una exposició a la seva seu de la Casa Garriga Nogués la relació complexa, d’amor i odi, entre els dos artistes

No van ser ben bé amics perquè “desconfiaven l’un de l’altre”. Picabia envejava Picasso
Compartien amor per la pintura, per la llibertat, pels poetes i per Barcelona
Van practicar un cubisme diferent i un es va casar amb l’abstracció i l’altre, amb l’humanisme

Tots dos eren baixets i cepats, tenien pràcticament la mateixa edat i, sense dir-s’ho, acostumaven a vestir-se igual per a determinades ocasions. Mateixa corbata, mateixes sabates. Ara bé, l’un al costat de l’altre, “no s’assemblaven pas, gens ni mica”, advertia la col·leccionista i poetessa nord-americana Gertrude Stein, una de les grans amistats que compartien. L’un, Pablo Picasso, era espanyol i freqüentava ambients de bohèmia miseriosa; l’altre, Francis Picabia, francès (tot i que en tenia, de sang espanyola) d’estirp burgesa, no es va sentir mai atret pels submons depriments.

I què es pot dir de les seves obres? Doncs el mateix: que s’aferren a la realitat del seu temps però que s’assemblen com un ou a una castanya. Llavors, quin sentit té dedicar una exposició a aquest duet, cosa que fa la Fundació Mapfre en la seva seu barcelonina de la Casa Garriga Nogués? Doncs justament perquè les seves vides i les seves trajectòries artístiques es van entrecreuar al llarg del segle XX.

En un moment molt inicial, quan encara eren dos vailets desconeguts que s’obrien camí en el París de principi de segle, la premsa confonia els seus cognoms. Amb tan pica es feien un embolic. Però Picasso i Picabia eren uns “falsos bessons”, engalta la comissària de la mostra, Aurélie Verdier, conservadora del centre Georges Pompidou de París.

No van ser ben bé amics perquè “desconfiaven l’un de l’altre”. No es van influir mútuament perquè “entenien l’art de manera molt diferent”; l’un, Picasso, devot absolut dels mestres antics; l’altre, Picabia, un intolerant radical amb el passat. Però, així i tot, confrontant com mai fins ara s’havia fet els seus universos personals i creatius, sí que afloren alguns trets comuns que s’havien passat per alt. Que tots dos van estar sempre a prop dels poetes (més que dels artistes coetanis). Que, potser per això mateix, necessitaven expressar-se literàriament, no només visualment. Que no van traficar amb la seva llibertat de pensament. I el més evident: el seu amor per la pintura, el cànon de la qual van subvertir amb tanta genialitat que van canviar el signe de la història de l’art. I d’aquí el títol de l’exposició, Picasso-Picabia. La pintura en qüestió (fins al 13 de gener). “Tots dos van desafiar la pintura, la van assassinar, per restituir-li els seus valors”, subratlla Verdier.

Picasso era Picasso i Picabia, Picabia. El que vol dir que Picasso es va convertir aviat en el número u del món de l’art i tots els altres artistes no van tenir més remei que admirar-lo o que envejar-lo. Picabia va tenir sentiments ambivalents, d’una mica de tot. “Els llorers de Picasso no el deixen dormir”, va escriure amb la seva habitual crueltat André Breton, el fundador del surrealisme, un moviment al qual van girar l’esquena tant Picasso com Picabia. “Tots dos eren ferotgement individualistes”, indica Verdier. En això d’anar a la seva sí que eren com dues gotes d’aigua.

“Picabia estava obsessionat amb Picasso. Apareix constantment en els seus escrits. Sempre va ser gelós de la seva preeminència”, insisteix la comissària. Va arribar a qualificar-lo com “el pintor més gran del món sencer”, tot i que Verdier creu que amb un punt de mala bava: “També el va ridiculitzar quan es va passar al neoclassicisme.”

En tot cas, estava sempre pendent d’ell: li enviava els seus darrers llibres de poemes, li va demanar que orientés un artista que acabava d’arribar a París, li va encarregar el retrat d’un amic seu, li feia arribar invitacions de les seves exposicions... En canvi, Picasso hi va posar sempre més distància, en la relació. El fet que Picabia fos un provocador nat, i d’aquí la seva afiliació al dadaisme, no l’entusiasmava gaire: “És d’aquells que sempre en fan un gra massa perquè no saben fer el suficient.” Al seu art tampoc li va llançar precisament floretes. “Quan es volia retreure alguna cosa que havia fet malament, jugava amb el garbuix dels cognoms i es feia passar per Picabia”, explica Verdier.

Però n’hi ha un, de lligam, que per si sol justifica l’exposició: Barcelona. Per a tots dos, la capital catalana va ser un estímul intel·lectual. Per a Picasso, en la seva etapa de formació. Per a Picabia, quan la va escollir de refugi durant la Primera Guerra Mundial. Picabia va esquitxar d’avantguarda internacional la Barcelona del 1917 amb la revista que hi va publicar, 391. Aquell mateix any, Picasso va viatjar a la ciutat amb els Ballets Russos. Van coincidir? “Per una postal que Picasso va enviar a Guillaume Apollinaire sabem que sí, als toros”, revela Verdier.

Però amb tota probabilitat els moments de més proximitat els van viure alguns estius dels anys vint a la Costa Blava francesa, on tenien residència. Intimar, el que es diu intimar, no ho van pas fer, si més no segons el relat de la companya de Picabia: “Les paraules que intercanvien durant les seves converses tenien un to maliciós quan parlaven dels seus contemporanis. Potser és això mateix que interiorment pensaven l’un de l’altre.”

A l’exposició de la Fundació Mapfre, s’hi pot anar amb els ulls nets, aliens a tots aquests recels i rivalitats entre artistes, només pel pur plaer de veure excel·lents obres d’art. Un total de 150. Compte amb la sala cubista, amb peces grandioses de l’artista que va instigar aquesta ruptura, Picasso, i d’un Picabia que, després de la seva primera insulsa etapa postimpressionista, també es va casar amb l’avantguarda i, a més, amb personalitat pròpia. Del seu particular cubisme, centrat en el color i en el moviment, Apollinaire en va dir orfisme. Per cert, que el poeta sempre va tenir clara la seva preferència per Picasso.

Les composicions de temàtica espanyola (Picabia era de pare hispanocubà, i en presumia), la passió pels objectes humils i les visions monstruoses o deformades de la realitat també es troben en les seves obres, processades, però, amb estils antagònics. I heterogenis en tots dos casos. “Picasso deia que l’estil és el pitjor enemic de l’artista. I en això Picabia hi coincidia plenament”, conclou la comissària.

És a les acaballes de la trajectòria de Picabia (va morir el 1953, vint anys abans que Picasso) quan les diferències entre els seus mons artístics ja són irreconciliables. “Picabia es va erigir en un dels pioners de l’abstracció, un llindar que Picasso no va voler traspassar mai per mantenir-se fidel a l’ideari humanista”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.