Un passeig preciós, mirant la mar

El mar o la mar? Els lingüistes accepten que la paraula mar no té un gènere gaire definit, però avui ens quedem amb la mar, perquè la visió que en donen Les Anxovetes és profundament femenina. Amb aquesta voluntat va néixer el grup d’havaneres “cantades en femení” en un context tradicionalment masculí, per les seves arrels tavernàries. Després de fer-se un nom en el circuit de les cantades, ja superada la fase en què eren una simpàtica anomalia, Les Anxovetes han decidit fer un salt decidit a altres escenaris, com el de l’Auditori de Girona, amb un espectacle titulat molt apropiadament (D)ones, amb les composicions pròpies del seu recent disc homònim i algunes cançons, no sempre havaneres, però que en essència parlen de dones i de mar, encara que sigui d’una manera delicadament tràgica, com és el cas d’Alfonsina y el mar, inspirada pel suïcidi de la poeta Alfonsina Storni.

Però, en general, (D)ones té un to més aviat amable, ja marcat per la peça que obre i tanca l’espectacle i també és la primera del disc, Fem un passeig, una cançó sense lletra –o, millor dit, amb una lletra que diu “uuuuh, aaaah, mar, mar, mar...”–, i que convida el públic a compartir un passeig preciós, mirant la mar.

Després arriben El viatge i En su mirar, per donar pas a Ona, una creació de Carles Casanovas i Antoni Mas. I entre més perles pròpies, com ara Cànon a la mar i Cala Prona, van sorgint altres préstecs ben triats, com ara Pío Tequiche, del cantautor veneçolà Alí Primera; María la Portuguesa, de Carlos Cano; María Dolores Pradera, la cançó que Cano va dedicar a aquesta gran senyora, i en la recta final la reivindicativa i ara tan vigent Què volen aquesta gent?, de Maria del Mar Bonet.

Amb una escenografia tan senzilla com imaginativa –cinc cubs amb les lletres del títol, (D)ones, que els músics anaven movent per l’ampli escenari, per seure i posar-se dempeus a sobre, en diferents disposicions– i petits fragments recitats entre cançó i cançó, l’espectacle acaba tenint una gran coherència i, el que és més important, dona tot el protagonisme a les cançons, a les veus de Montse Ferrermoner, Tona Gafarot i Marta Pérez –i Salva Gallego, a Pío Tequiche–, i a la sòlida construcció instrumental que creen Gallego amb la guitarra, Xavier Pasqual amb el contrabaix i, com a nova i encertada incorporació, Jaume Catà amb percussions que, com tot a (D)ones, evoquen una mar alhora poderosa i delicada.