La veu de la pobresa
‘Un día más con vida’, film premiat pel públic a Sant Sebastià i seleccionat a Canes, combina l’animació i el documental per retratar Ryszard Kapuscinski
“Va créixer amb la guerra a l’ADN, no se’n va poder desenganxar mai”, diu el director
“La pobresa no té veu. La meva obligació és aconseguir que la veu d’aquestes persones sigui escoltada.” El periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007) no era un reporter neutral en els nombrosos conflictes que va cobrir: considerava que s’havia de prendre part a favor de les víctimes. La guerra civil d’Angola el va portar a aquest país del sud-est africà el 1975 i va jugar un paper decisiu en la seva presa de partit activa pels més dèbils.
De les seves vivències a Angola, en va sortir un llibre, Un dia més de vida (Empúries / Anagrama en català), que ha estat adaptat ara al cinema pel director navarrès Raúl de la Fuente i l’animador polonès Damian Nenow. El film té tres quartes parts d’animació i la resta d’imatges documentals. El Festival de Canes el va seleccionar a la secció oficial fora de competició i va guanyar el premi del públic en el darrer Festival de Sant Sebastià. Un día más con vida, que ha tingut grans elogis de la crítica, arriba avui a les nostres pantalles mentre volta per festivals d’arreu del món.
Nascut en guerra
Per què Kapuscinski anava als conflictes bèl·lics més violents del planeta quan els altres en fugien? En una entrevista en el passat Festival de Sant Sebastià, Raúl de la Fuente ho atribuïa al fet que va néixer a Polònia durant la II Guerra Mundial: “El seu primer contacte amb el món va ser la guerra. No anava a escola, no tenia accés a llibres. Va créixer amb la guerra a l’ADN. Suposo que no se’n va poder desenganxar mai, com si fos una addicció. Era un ionqui de la guerra. I volia transcendir, ser allà on s’escrivia la història. Als anys setanta, als grans esdeveniments es vessava sang i ell se sentia còmode sota les bales.”
Això el va empènyer el 1975 a viatjar a Luanda, capital d’Angola, i allà va començar una mena de viatge al cor de les tenebres, al sud del país, a l’últim bastió de l’exèrcit rebel de Front Nacional d’Alliberament d’Angola (FNAA), amb suport de la URSS. “Anava a contracorrent. Quan tothom marxava, va entrar a Angola en un avió militar portuguès –explica Raúl de la Fuente–. En aquella època es deia que si volies saber quin era el punt calent del planeta, havies de saber on era Kapuscinski.” I el punt més calent era Angola, on “hi havia una lluita de poder entre Estats Units i la Unió Soviètica, era la joia de la corona; qui el controlava, dominava el con sud d’Àfrica.”
Deixar petjada
Per a Kapuscinski també va ser decisiu: “Va sentir la necessitat de transcendir, de deixar petjada; volia deixar el rol de periodista per tractar de convertir-se en escriptor. Podem dir que a Angola hi va néixer un activista i d’allà va tornar un escriptor, un artista.”
L’objectiu d’Un día más con vida era “portar l’espectador a les trinxeres amb Kapuscinski, amb una animació molt realista, per sentir el que sentia sota les bales”. Pel camí, es troba una sèrie de rebels idealistes que es mereixerien una pel·lícula per si sols: Farrusco, “una mena de Che Guevara portuguès que va arribar allà com a paracaigudista i va decidir afegir-se a la rebel·lió”. O Carlota, una jove, bella i valenta guerrillera negra de vint anys.
Els codirectors Raúl de la Fuente i Damian Nenow donen forma a aquest material fascinant en un film que fica l’espectador a les aventures de Kapucinski i els seus amics, alguns dels quals encara són vius i recorden ara els fets extraordinaris que van viure. “Els soldats demanen que els facin fotos perquè potser al cap de poc seran morts –diu Raúl de la Fuente–. Volen romandre, deixar un llegat. Tots els éssers humans cerquen de deixar un record. La pel·lícula parla d’això, del desig de viure més enllà de la teva pròpia mort. Fer alguna cosa que valgui la pena a la vida, el que va intentar Kapucinski el 1975.”