Sense Robert Saladrigas

La mort de Robert Saladrigas m’ha agafat tot de sobte. Havíem estat bons amics, però el fet de marxar jo a viure a l’Ametlla del Vallès (quin lloc més paradisíac!) em va distanciar de la majoria dels meus amics.

La conversa amb Saladrigas sempre era substanciosa, i el seu coneixement de literatura contemporània universal era enciclopèdic. No és d’estranyar, en un estudiós que ha fet crítica literària durant dècades a La Vanguardia.

Era un home força solitari i no estava ficat en cap grup, que jo sàpiga, del món literari català, però el seu nivell d’autoexigència era enorme. Hi abocava, en cada llibre, tones de saviesa, però sobretot la gràcia literària que té un autor/a o no la té. D’acord: l’ofici ajuda. Entre la galàxia literària, hi ha un gavadal de gent amb ofici, que escriuen amb eficàcia i seguretat. Però, ai, amics, això no ho és tot. Ajuda l’autoexigència, però tampoc ho és tot. Hi ha un toc de gràcia, i la té qui la té.

Robert Saladrigas la tenia. Llegir La mar no està mai sola és més que un plaer: el goig de llegir literatura amb majúscules.

Saladrigas va fer molt periodisme cultural, a la televisió i sobretot a la premsa; hi va aportar reflexions molt valuoses, des d’El Correo Catalán fins a l’enyorat Tele/Estel. A la televisió era un plaer seguir Signes i Veus i formes. També va fer d’editor: allà on hi havia literatura, allà hi havia Robert Saladrigas.

Va escriure una quantitat ingent de novel·les, amb una qualitat mitjana més que remarcable. Tinc la impressió que no ha remogut el món literari com algunes mediocritats molt famoses.

Era un home amb geni. M’imagino, per les seves converses, que va renunciar a la crítica de llibres en català, perquè preferia la veritat –si més no, la seva– a quedar bé amb els col·legues. Era un home orgullós.

Va guanyar una pila de premis, des del Sant Jordi fins al Josep Pla, i qualsevol que l’hagi llegit sap que són premis justificadíssims. El més interessant és el premi de la crítica per la seva espectacular novel·la Memorial de Claudi M. Broch, un llibre imprescindible.

Saladrigas tenia un punt d’amargor: estava sol i no tenia el reconeixement global que necessita qualsevol escriptor quan afronta la pàgina en blanc (o la pantalla en blanc, tant se val).

A El sol de la tarda, Saladrigas basteix una novel·la eròtica sense concessions, amb escenes d’una cruesa insòlita. Endinsar-se en la sexualitat, fins a les darreres conseqüències, és, en mans de Saladrigas, una novel·la absorbent, una autèntica obra mestra.

Trobaré a faltar la conversa culta i amable del meu amic. Perquè, si bé la literatura catalana, malgrat la seva influència mediàtica, va tenir sempre un punt de fredor amb ell, objectivament parlant puc afirmar que ha mort un gran escriptor.

I és que era una persona insòlita enmig d’un cert provincianisme que ens envolta. Mai de la vida hauria fet una novel·la comercial, a la mesura de certs editors que només busquen best sellers.

Amic: et trobaré a faltar. I et llegiré més que mai.