Una nit històrica

Hi havia ganes d’escoltar Cecilia Bartoli en la interpretació d’una òpera sencera a Barcelona, després de no haver-ho fet des del 1991 a El barber de Sevilla de Rossini al Liceu. Atzars de la vida, l’òpera escollida ha estat la que el mestre de Pesaro va compondre després del barbiere: La Cenerentola (1817). I ha estat un encert de la programació del Palau haver apostat per aquest títol com a commemoració dels 150 anys de la mort de Rossini i, encara més, amb una producció semiescenificada que ha anat molt més enllà de la presència estel·lar de la mezzosoprano italiana. Ja fa temps que Bartoli està lliurant una batalla interpretativa en la reivindicació d’una manera de comprendre l’anomenat bel canto amb la interpretació de títols bellinians com Norma i La sonnambula o del mateix Rossini (Le Comte Ory, Otello) sempre acompanyada d’orquestres històriques. En aquesta ocasió va ser la recentment fundada Les Musiciens du Prince-Monaco la que, sota la direcció de Gianluca Capuano, va entreobrir una dimensió sonora rica en colors i, sobretot, un concepte, poc freqüent, en l’acompanyament i diàleg entre orquestra i veus. Desconeixem per complet com devia ser l’estrena d’aquest dramma giocoso al Teatre Valle de Roma, però el que vam escoltar, dijous, va tocar l’essència del que és La Cenerentola: un conte musical curull de dolçor, frescor i on, a la fi, triomfa la bondat. Amb diferents resultats entre els diferents solistes i on, òbviament, Bartoli (Angelina) i Carlos Chausson (Don Magnifico) van triomfar, el cert és que l’equilibri i cohesió van ser els d’una veritable companyia d’òpera. A destacar l’elegant i valenta aportació com a Don Ramiro de David Alegret, que va substituir a última hora Edgardo Rocha.