Missa superficial

Potser per aquella premissa tan característica dels programadors musicals del nostre país d’apostar per allò que ven, només dos anys després la temporada de l’OBC ha tornat a programar la controvertida i, en certs aspectes, irregular Mass (1971) de Leonard Bernstein (1918-1990). Aquesta aposta reiterativa ha fet perdre l’oportunitat d’haver apostat, a tall d’exemple, per les dues primeres simfonies bernsteinianes o, a nivell coral, pels magnífics Chichester Psalms (1965) o la Missa Brevis, composta un any abans de morir.

El resultat obtingut ha estat, com era d’esperar, un immens déjà vu de la producció ja escoltada el maig del 2016 amb el mateix director, solista, cors i col·laboració amb l’Esmuc. Tanmateix, però, aquesta producció ha permès fer una radiografia del que constitueix, ara per ara, la realitat coral a Catalunya. I aquesta és, per què amagar-ho, la de l’estancament. No hauria d’estranyar-nos, així, com la preparadora dels cors d’aquesta producció, Mireia Barrera, hagi decidit abandonar a final de la present temporada la direcció del Cor Madrigal, en creure que és arribat un límit de qualitat i implicació que només una professionalització pot superar. Estem parlant, així, d’una prestació de qualitat en el treball d’afinació i equilibri, però que s’estanca en una superficialitat que, de fet, és la que va regnar en aquesta Mass. Aquesta obra de teatre musical manifesta, en molts aspectes, un combat espiritual entre la fe i la posició nihilista i atea de l’street choir, que, tristament, no vam trobar. Ens vam quedar orfes d’un treball a fons d’una obra que busca nafrar-nos amb texts paralitúrgics com: “Si no podem tenir el món que anhelem, Oh, Senyor!, calarem foc a aquest.”