El secret és la Lloll
De vegades, les coses més òbvies, les que tenim al davant, no les veiem o no les valorem prou, perquè ja estan integrades en el nostre paisatge vital. Amb Lloll Bertran passa més o menys això: fa tants anys que forma part de les nostres vides –ja és simplement ‘la Lloll’– que no ens adonem prou de la seva grandesa com a actriu. Té també la mala llet d’estar adscrita a un gènere tan popular, però alhora tan poc valorat artísticament parlant com l’humor. Absurd i injust. Són reflexions a posteriori, després d’assistir diumenge al vespre a la representació d’El secret de la Lloll, a la Cúpula de les Arts de Girona, dins del nou festival Úniques. Durant la funció en vam tenir prou i de sobres amb riure i gaudir d’una intèrpret de veu excepcional que ho canta tot, des de temes de musicals com ara Chicago i Mar i cel, fins a La chica ye-yé i Fumando espero, adaptats amb la màxima llibertat a les necessitats argumentals. De fet, durant l’hora i mitja que va durar l’espectacle tota l’atenció del públic es va concentrar en allò que explicava i cantava la Lloll, gran senyora de l’escena, acompanyada amb efectivitat pel pianista Isaac Fonoll –el cognom no enganya: és nebot seu i del seu company Celdoni Fonoll, coautor amb la Lloll dels textos de l’espectacle– i l’actor i músic Eduard Autonell, responsable de les percussions, les segones veus i “el que faci falta”.
En aquest espectacle, estrenat el juny del 2017 a Barcelona amb el títol La Lloll i el secret del Maldà, l’actriu i cantant narra la història del comte francès Jean-Luc de la Croix Rochelle, que s’instal·la a Barcelona i s’enamora apassionadament de la bella Lola, cantant cabaretera de vida dissoluta, que s’adapta molt bé al seu estatus de futura comtessa fins que al jardí troba una planta –i aquí es cita la Maria de West Side Story– i tot plegat es precipita en una trama delirant que passa per Girona i acaba a París. En realitat, tot plegat és una gran excusa perquè la Lloll vagi introduint, entre rialles i cançons, contínues al·lusions a l’actualitat política del procés, les corrupcions i els màsters, amb una sola frase 100% seriosa, per acabar: “Els volem a casa.” En definitiva, el secret és ella, la Lloll. I la teníem al davant.
