Cultura

La vida és un ‘reggaeton’

Sebastià Bennasar publica ‘Hotel Metropole’, una novel·la d’espies i guerra freda cultural ambientada a la ciutat de Lisboa les nits de Cap d’Any del 1942 i del 1989

Sebastià Bennasar opta per posar “el focus en els personatges i no en el context”

Ha passat un any i mig llarg sense cap novetat del prolífic Sebastià Bennasar. De ficció, perquè la primavera passada va publicar un assaig sobre Pedrolo. Nascut a Palma el 1976, aquest novel·lista, assagista, poeta, periodista i director del festival Tiana Negra i de la col·lecció del mateix color de Pagès Editors, ens presenta Hotel Metropole, publicat per Columna en català i per Milenio en castellà, amb traducció del mateix Bennasar.

Es tracta d’una novel·la d’espies amb l’estil de la vella escola. Manuel Servera, un jove mallorquí que ha viscut un temps a Lisboa, no pot volar a Palma per culpa de l’overbooking la nit de Cap d’Any del 1989, el de la caiguda del Mur de Berlín. Durant el sopar al Metropole, coincideix amb una vella dama, Katharina Fürst, una jueva que va estar en aquell mateix hotel la nit de Cap d’Any del 1942.

A partir d’aquí, anades endavant i enrere en el temps a través d’històries d’espies, assassinats, viatges en vaixell als EUA, editorials a Barcelona i Lisboa... Una trama que va escriure a mà, en un quadern, “emulant Paul Auster”, comenta Bennasar amb ironia. “Amb contes i poemes ja ho havia fet, però en novel·la no. I em va caber justa!”, assegura

L’obra té tres eixos: Lisboa, l’espionatge durant la Segona Guerra Mundial i l’edició durant la guerra freda cultural. “Lisboa és la gran protagonista perquè fa d’unió entre les dues parts. Fins i tot, més que Lisboa, l’hotel Metropole, on passen bona part de les accions. A més de la Fürst, que també està a totes dues èpoques.”

“La guerra freda cultural m’interessava molt perquè és molt desconeguda. Es van fer moltes coses i molta de la gent que les va fer no sabia que rebia els diners de la CIA. O dels soviètics”, afegeix l’autor.

Sebastià Bennasar va viure quatre anys a Lisboa i veia sovint el Metropole. “Un cop que vaig estar al vestíbul, envoltat d’aquella decadència –perquè està igual que el 1942, i abans i tot– em vaig adonar que tenia una novel·la. I quan, a sobre, vaig saber que allà s’hi hostatjaven espies dels nazis i dels aliats... L’havia de fer.”

Un assaig influent

També va influir en la gènesi de l’obra la lectura de l’assaig La CIA y la guerra fría cultural, de Frances Stonor Saunders. “Vaig saber que per la banda dels russos, però sobretot dels nord-americans, es van subvencionar moltíssimes activitats que de manera discreta pretenien fer campanya en favor dels seus interessos polítics i ideològics. En el cas concret de Portugal, després de la Revolució dels Clavells del 1974, es van fer eleccions legislatives el 1975. Els comunistes van estar a punt de guanyar i, si arriba a passar, hi havia un pla dels EUA, ideat per Henry Kissinger, per envair les Açores.”

“De vegades pensem que l’espionatge és una gran cosa i hi ha moltes opcions gens glamuroses, des de posar un micro a La Camarga fins a un Paesa que se’n va a buscar el Roldán, passant per un agent del Cesid que escolta trucades d’una manera rutinària i avorrida”, una idealització que també han patit els detectius privats de la ficció.

L’obra té característiques habituals en Bennasar, com ara l’ús en determinats fragments de la segona persona del present. “M’hi sento molt còmode. Trobo que flueix i que inclou el lector dins del llibre d’una manera més directa.” Per altra banda, però, és més amable. “És una novel·la que s’insereix dins d’una tradició diferent de la novel·la negra. Parteix del mateix tronc comú, però amb convencions pròpies, com ara no ser tan explícit amb la violència”, explica.

En un moment donat, el protagonista comenta que per culpa de tota la informació que està rebent en aquelles poques hores “se sent com en una pel·lícula de Hollywood, d’aquestes que volen abastar un gran arc temporal en la duració d’una sessió al cinema”, cosa que es podria aplicar a la mateixa novel·la. “Estem en un moment en què tenim tota la informació complementària i ens falta la història. Llavors el que fas és explicar una història amb relacions humanes i sentiments sense haver d’explicar tota la Segona Guerra Mundial, que ja ens la sabem o que la podem consultar de mil maneres. És posar el focus en els personatges i no en el context.”

Hi ha parts en què pot fer la sensació de llegir un best-seller condensat. Bennasar, quan va publicar Les mans del drac (2014), ja va defensar que es podia escriure un best-seller a l’estil Dan Brown de 150 pàgines, que no en calien 500. “Sempre és millor que el lector trobi a faltar 20 pàgines més que no que li’n sobrin 100”, opina.

Entre les moltes afirmacions interessants que podem llegir a l’obra, en una es diu que la vida s’assembla més a una pel·lícula mitjanament dolenta que a una de Bergman. I no se’n desdiu, al contrari. “La vida sempre és una pel·lícula dolenta. Només cal mirar què s’escriu als grups de Whatsapp dels pares de l’escola: tot és banal. En canvi, en una pel·lícula del Bergman tot diàleg és transcendent, gairebé no pots ni respirar! La vida és un reggaeton, no una simfonia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.