Cultura

Crònica

Lletres

LLuch, mots contra bales

El dia abans que l’assassinessin em vaig trobar l’Ernest Lluch en un autobús que puja pel carrer Aribau. Ell havia estat col·laborador del desaparegut suplement cultural del diari. Sentia debilitat pels llibres i la seva vida va ser una vida escrita i llegida. Vam divagar sobre les dificultats que pateix la cultura i el vaig deixar amb el diari perquè vaig baixar abans.

No sé per què –potser el seguien– vaig notar que Lluch anava desemparat per la ciutat. La consternació seria el 21 de novembre del 2000 quan un pistoler d’ETA el va matar per l’esquena quan anava a recollir uns objectes del cotxe al pàrquing. Crec que, abans de descobrir el cadàver, la policia es va mobilitzar perquè els terroristes van dinamitar el vehicle utilitzat en l’acció.

Cada vegada que veig el rostre innocent de Lluch recordo el tarannà, el d’un professor amb el despatx sempre obert. També el candor amb què es va enfrontar a l’empresa mafiosa basca. Lluch va voler agafar el toro per les banyes després de l’atemptat d’Hipercor –21 morts–, però es va equivocar intentant contraposar paraules a les bombes i les pistoles. Lluch i ETA parlaven llenguatges diferents i el nostre home ho va pagar amb la vida. Després vindria la sacralització del personatge, un més en la interminable llista dels terroristes, però Lluch, com va passar a molts guàrdies civils i a Carrero, va morir perquè era fàcil assassinar-lo.

L’altra nit, l’auditori de RBA va acollir la presentació d’Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador, un magnífic recorregut per la vida del ministre de Sanitat, que ha fet amb prosa vivificant el periodista Joan Esculies. El llibre té diferents virtuts, a més de la purament informativa: l’estil i el ritme, que no es va assemblar gens a la insípida conversa que van tenir amb la periodista Milagros Pérez Oliva, massa llarga i feixuga. La biografia mostra l’amor que Esculies té pel biografiat, del qual ha entès els aspectes constructius més rellevants. Recupera cartes de la relació amb els pares quan representava la petita empresa familiar per les Espanyes –escriu a la seva mare que Sant Sebastià és la ciutat més bonica d’Espanya, i va fer-se fins i tot aficionat de l’equip de futbol donostiarra.

A la presentació hi havia molts coneguts del líder socialista, fins i tot Jordi Pujol, que vaig tenir el gust de tornar a saludar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.