Música
Miguel Ríos
CANTANT
“Aquest ofici és addictiu, és molt difícil deixar-lo”
Amb 74 anys complerts l’estiu passat i al contrari del que va anunciar fa gairebé una dècada, Miguel Ríos no té pas intenció de retirar-se. El rocker granadí, autor de cançons com ara Bienvenidos, Santa Lucía, El rock de una noche de verano o Himno a la alegría, torna demà a Barcelona en format simfònic (Gran Teatre del Liceu; 21 h) convidat pel Festival Mil·lenni i acompanyat, a més de la seva banda, de la cinquantena de músics que integren l’Orquestra Universal Music.
Ha descobert amb ‘Symphonic Ríos’ alguna cosa del seu repertori que desconeixia?
L’he vist, més aviat, amb una nova perspectiva. Quan escoltes les teves cançons amb l’esplendor que genera una orquestra hi veus ressaltat un plus emocional, segurament.
Ha anat evolucionant l’espectacle, d’ençà de la seva estrena, fa ja més d’un any?
Formalment no, tot i que a mesura que anem fent concerts els músics agafen confiança i s’enforteixen les complicitats amb l’orquestra. Són gent molt jove, de formació clàssica, però que han viscut en una societat amb molt de rock. Es nota molt la ductilitat d’aquesta gent, és un luxe.
Com pot conviure el rock amb una orquestra sense perdre força ni un cert punt de desvergonyiment?
Bé, no crec que hi hagi prejudicis, ara mateix, en aquest sentit. Les músiques s’han igualat moltíssim. John McLaughlin o Frank Zappa ja van omplir fa temps els buits que hi poguessin existir.
Quin són els referents, en aventures com aquesta?
Les cançons són les que fan el model, però és evident que hi ha moltíssimes bandes que han fet això molt abans que jo. El 1968 Procol Harum ja van agafar una orquestra, i fins i tot Metallica, fa vint anys. Moltes bandes que pensaves que mai acabarien recorrent a aquest tipus d’històries ho han acabat fent.
Què ha de tenir en compte un músic de rock de 74 anys per continuar sonant creïble?
Dignitat. Quan fas alguna cosa que deteriora el concepte formal de la música que fas, hauries de pensar en deixar-ho.
Fa vuit anys va fer una gira de comiat anomenada ‘Bye bye Ríos‘. Es va subestimar?
No, realment creia que havia de deixar-ho. La funció d’un músic és crear música, i a mi em costava molt esforç fer cançons noves. Cantar, però, té un element físic que et fa sentir bé quan ho fas. Aquest ofici és addictiu, és molt difícil deixar-lo.
El 17 de març passat va assistir a la manifestació dels pensionistes.
Jo no puc queixar-me de com m’ha anat la vida, he pogut fer-me un raconet, però en el meu col·lectiu no ha cotitzat pràcticament ningú. Teníem tantes ganes de tocar, o érem tan deixats, que preguntàvem només què ens enduríem immediatament després del concert, sense preocupar-nos si ens donaven d’alta i baixa a la seguretat social. Tenia la necessitat de manifestar-me. No poder cobrar pensió, per exemple, perquè ja cobres drets d’un llibre escrit fa vint anys, és absurd.
I la situació política, com la viu?
Hi ha una espècie d’impostura absoluta que ha fet passar al davant els interessos personals o dels partits. Crec que, tant a Catalunya com a Espanya, s’han inflat –o inflamat, més aviat– idees que no van a favor de la política sinó a favor de l’odi i la topada.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
