Pous d’ambició

Brad Mehldau, un dels pianistes més rellevants del jazz contemporani, tornava, divendres, al Festival de Jazz de Barcelona mitjançant el primer dels dos concerts (el següent, previst per al febrer, serà amb el tenor Ian Bostridge en la programació de cambra) que L’Auditori li dedica aquesta temporada.

L’atractiu de la vetllada, en principi, era veure Mehldau unint-se a l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que debutava al Festival de Jazz, per a l’estrena estatal del seu Concert per a piano i orquestra, fruit d’un projecte europeu de col·laboració amb diferents orquestres. La peça, d’aires impressionistes i amb tres moviments, va ser rebuda amb atenció i curiositat, però amb força menys entusiasme del que, una estona abans, havia despertat el bell, màgic i sempre inspirador piano solo de Mehldau, durant què es va sentir una lectura de When I fall in love, el vell tema de Victor Young i Edward Heyman que, el 1993, va servir per titular el disc que el pianista, amb Mario i Jorge Rossy (assegut divendres a platea), va gravar a la Cova del Drac. El programa va incloure també la interpretació –per part de les cordes de l’OBC, però no per Mehldau– de la peça que Jonny Greenwood de Radiohead va compondre per al film Pous d’ambició, posant, un cop més, al descobert l’absoluta devoció de Mehldau pel grup d’Oxford.