Cultura

BIEL DURAN

ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Tothom el coneix per les seves aparicions a la televisió i el teatre, però avui celebra, amb els Minyons , haver participat en el primer 2 de 9 amb folre i manilles de la història, ara fa 25 anys.

Què feia un nen de Gelida en una colla castellera de Terrassa?
La meva relació amb els castellers té a veure amb els meus pares, que s’havien implicat en la colla de Gelida, els Vailets, una colla que va arribar a fer castells de set i mig, que havien anat al concurs de Tarragona, però que es va dissoldre ja que Gelida és un poble molt petit per sostenir una colla. Els padrins dels Vailets eren els Minyons icom que nosaltres volíem seguir en el món dels castells i els malves van veure que jo, per les mides que tenia, podia pujar i fer coses... i, amb set anys, ens en vam anar cap a Terrassa.
Quan arriba a la colla?
Hi vaig anar amb set anys i hi vaig estar fins als catorze.
I hi va viure una època d’or.
Vaig agafar una època en què els Minyons buscaven trencar els sostres castellers, ser una colla pionera, van ser els primers a fer un castell de gamma extra, un castell de 10... Era una època en què els Minyons volien fer el cim abans que les altres colles, i com que no tenien un calendari tan exigent com les colles tradicionals, s’ho jugaven tot en la seva Diada, i això els afavoria.
Què en recorda, de la colla?
Per a mi Minyons va ser el contacte amb la ciutat... Jo venia d’un poble... i anar a Terrassa era conèixer una ciutat gran, amb un teixit associatiu i cultural molt potent, un ambient brutal, una colla molt heterogènia on coneixes gent de tota mena, un ambient que m’ha ajudat a créixer i fer-me gran...Ha estat clau per a mi i la meva família, era una forma d’estar en família, perquè els castells es fan en família, però no de tenir-los tota l’estona a sobre, ja que tu vas pul·lulant per allà i et relaciones amb tothom. I jo era de relacionar-me amb tothom! Era el típic nen que agafava el micròfon del bus i explicava acudits sense parar.
21 de novembre del 1993, com el va viure?
Un dia de molta tensió, de molts nervis... i no només el dia de l’actuació, sinó els previs, els assajos... Sabíem que anàvem a fer una cosa que no s’havia fet mai i que les possibilitats que teníem de carregar-lo eren... bastant petites. Els Castellers de Vilafranca ja l’havien intentat moltes vegades i no havien aconseguit ni posar els dosos... els precedents no ens animaven a pensar que es podia fer...Els Minyons eren, i són, una colla molt obsessionada amb les caigudes, que intenta descarregar tot el que es porta a plaça... i en aquest cas sabíem que hi havia un risc de caure perquè carregar el castell ja era un èxit. Recordo les xerrades amb el meu pare, amb els caps de canalla, amb el cap de colla... Tira amunt, em deien, i em recordaven que si queia des de dalt sempre seria una caiguda més bona, que això està científicament comprovat... el que sabíem és que si el carregàvem no sabíem què passaria després... Jo havia tingut somnis els dies anteriors en que visualitzava el que passava, perquè, a més, jo no sabia si faria d’aixecador o d’enxaneta, ja que en els assajos ho provàvem amb el Roberto, que és qui, finalment, aquell dia va fer l’aleta.
Com va anar això?
Tots dos fèiem de tot, tot i que, certament, ell feia més d’enxaneta perquè jo era més petitet i feia més aixecador. La consigna aquell dia era que el primer que arribés a dalt es col·loqués.
I vostè va ser més ràpid?
No ho sé... O potser va anar així al pujar folre i manilles... No ho sé; la qüestió és que sabíem que en arribar a dalt no podíem badar i el que arribés es col·locava, i el Roberto va llegir molt bé la situació... va arribar, em va veure col·locat, va traspassar i va carregar el 2 de 9!
I llavors?
L’explosió d’alegria a la plaça va ser brutal... però per a un nen la sensació és estranya perquè saps que l’has carregat però penses: quina garrotada ens fotrem en un segon! Sabíem que era un castell fràgil... però la caiguda va ser bona, almenys per a la canalla, i ho vam poder celebrar. Vam plorar molt perquè érem conscients que havíem fet història, perquè havíem trencat un sostre. En aquell moment jo crec que ni es deien castells de gamma extra, recordo que es parlava de castells de 9 i mig. En aquella època els castells de 10 es donaven per impossibles, i per tant allò era el sostre.
Hi ha límit en els castells?
Jo crec que hi ha un límit físic, que és el límit dels cossos humans i de la perícia humana...
I hi estem a prop?
No m’atreviria a dir-ho... Crec, però, que hi estem bastant a prop i aquests dos darrers anys s’ha pogut comprovar amb els castells de 10., que costa fer-los... El 2016 va ser una excepció: es van fer molts castells de 10 perquè les colles tenien una capacitat de mobilització enorme que s’ha desinflat una miqueta darrerament i, per tant, ara costa molt més. Ara és tan mental això dels castells que soc incapaç de dir on és el límit... el 2 de 9 amb folre i manilles és un castell que ara fan prou colles, i que es porta regularment a plaça, i qui ens ho havia de dir el 1993!
La gent mobilitzada afecta, és clar.
I tant! Jo crec, de fet, que estem en el moment d’estilitzar els castells, de desfolrar-los, però també per una qüestió social, perquè costa moure tanta gent. És el pas lògic treure folres i manilles, dos elements, de fet, un pèl artificials, per fer-los més estilitzats, més verticals.
Els Minyons van ser molt innovadors. Vostè ho notava?
Quan jo ho vaig deixar encara no s’havia tecnificat del tot aquest món... no fèiem encara tres assajos... però tot plegat ja s’apuntava. Sí que recordo en la tècnica de Minyons passant-se moltes hores fent d’arquitectes dels castells, i als Minyons això els agrada, provar coses... Això, però, va de banda a banda; ara és la Vella la més copiada en aquest món.
I quan tenia 10 anys el fitxa Bigas Luna per fer ‘La Teta i la lluna’.
La primavera següent. Quan vam carregar el 2 de 9 ja m’havien triat, entre una vuitantena de nens. Allò, la veritat, em va canviar la vida.
Ja volia ser actor?
Jo sabia que alguna cosa així acabaria fent. Era molt extravertit, xerrava molt... Ara soc més tímid i reservat. Sí que recordo que el dia que em van dir que havien vingut a veure’m a l’assaig vaig pensar que això és el que m’agradaria fer. Era molt petit però jo volia que m’agafessin per fer la pel·lícula. Vaig donar-ho tot en la prova!
I a partir d’aquí, compagina les dues passions??
El Bigas Luna estava obsessionat que no em convertís en un nen actor. Era del parer que m’esperés, que estudiés... Però és un consell que només em vaig prendre seriosament durant dos anys.
Què va passar?
El Pep Armengol, el director de càsting de TV3, em va convocar per a una prova per a Nissaga de poder... i jo tenia aquell cuquet... M’hi vaig presentar i em van agafar. I va ser a partir de Nissaga que ja vaig començar a enllaçar projectes.
A ‘Nissaga’ va fer de casteller de Vilafranca, els grans rivals dels Minyons...
Sí... Un dels guionistes em va dir que els agradava molt com estava quedant el meu personatge i que se li podien donar més trames... i jo vaig proposar fer de casteller ja que la sèrie passava al Penedès i ells em van respondre que és justament el que estaven pensant. La proposta era que el meu personatge aniria a provar als Verds i que l’agafarien.Uf!, vaig pensar... i sí, ho vaig fer... i molt bé. Els Verds em van rebre molt bé. I arran d’allò els vaig conèixer des de dins, i la veritat és que a Can Figarot m’hi sento com a casa. Els piques castellers són més saludables del que la gent es pensa... Cada colla lluita per la seva identitat, però som castellers i fem el mateix.
I encara segueix el món casteller?
I tant! Hi estic enganxat. Quan he viscut a Madrid hi he perdut més el contacte, però arran de fer els castells a TV3 m’hi vaig tornar a enganxar molt fort...
Què està fent, professionalment?
Estic al Romea amb L’omissió de la família Coleman, de Claudio Tolcachir.Hi he entrat una mica accidentalment, ja que estic substituint el Marc Rodríguez, que s’ha trencat una cama en un accident de moto. Acabava de fer Ovelles a la Sala Flyhard, que ens ha anat molt bé i ens han nomenat als premis Butaca, i crec que arran d’això m’han cridat per al Romea.I, de fet, així he tornat al món del teatre, que tenia una miqueta abandonat ja que darrerament feia més televisió i tenia una miqueta el cuquet de fer teatre
I en la televisió, què té entre mans?
He enregistrat una sèrie diària sobre advocats a Televisió Espanyola i estic pendent de la data d’estrena.
Serà a la diada d’avui?
Sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.