Les ombres d’Ingmar Bergman

En aquest any del centenari del naixement d’Ingmar Bergman, han aparegut dos documentals, presentats al darrer festival de Canes, sobre el director de Fanny i Alexander, per esmentar-ne el film que ell mateix va definir com la summa de la seva vida al cinema. Un d’aquests documentals, suposadament més rendit davant de la immensa personalitat creativa del cineasta suec, el signa la directora alemanya Margarethe von Trotta: Searching for Ingmar Bergman. L’altre, que aporta una mirada més crítica i que, en tot cas, certament no cultiva l’hagiografia, s’ha estrenat entre nosaltres amb el títol Bergman, su gran año i l’ha realitzat la sueca Jane Magnusson projectant moltes ombres sobre l’home que aborda: el caràcter dominant que va dur-lo a abusar del seu poder, la seva infidelitat compulsiva amb les dones, l’actitud negligent amb els seus fills, la seva fascinació juvenil pel nazisme.

Algunes d’aquestes ombres, de fet, apareixen en diverses pel·lícules del mateix Bergman, que mai hi va ser autocomplaent pouant de la seva vida i projectant-se en diversos alter ego. Però Magnusson remarca que en els seus textos autobiogràfics, sobre tot a Llanterna màgica, va mentir per crear una determinada imatge d’ell mateix. Un exemple és que no hauria estat el nen que, a la manera d’Alexander, es revolta contra l’autoritarisme patern. Qui, de fet, es rebel·lava i era castigat era el seu germà Dog, que va concedir una entrevista a la televisió sueca que, s’assegura al documental, el cineasta va impedir que fos emesa. És possible, com tantes altres coses que Magnusson vol fer presents sense negar el valor de la creació bergmaniana. Com s’anuncia en el títol, el documental s’estructura entorn d’un any, el 1957, que Magnusson considera fonamental en la vida i l’obra del director: en un estat constant d’ansietat, somatitzat amb un dolor d’estómac insuportable, va dirigir quatre muntatges teatrals i un telefilm, va estrenar El setè segell i va realitzar Maduixes salvatges. L’any, doncs, de la consagració d’un creador que, també hi insisteix el documental, estava obsessionat amb el seu treball de manera egocèntrica. Potser sí, però, ho sap Magnusson, l’obra és moralment superior a l’home que va fer-la.