Tornant al disc blanc

Avui fa exactament mig segle de l’aparició del disc blanc dels Beatles, doble LP calaix de sastre de les inquietuds del quartet de Liverpool. La celebració coincideix amb edicions en diferent format a càrrec de la multinacional Universal a través dels segells Apple Corps Ltd./Capitol/UMe. Els 30 temes de l’àlbum han estat barrejats de nou pel productor Giles Martin i el seu enginyer de mescla Sam Okell en estèreo i so surround 5.1, al costat de 27 en acústic dels principis i 50 preses de sessió, la majoria de les quals mai han sortit a la llum en cap format anteriorment. “Remesclant el White Album, hem intentat apropar-ho el més possible al que eren The Beatles en l’estudi”, explica Giles Martin en la introducció de la nova edició. “Hem tret les capes de la ceba de vidre [Glass onion] amb l’esperança de submergir els vells i nous fans en un dels àlbums més inspiradors i diversos que s’hagin realitzat mai.” El cert és que els aficionats no semblen cansar-se de reedicions.

Tornant a l’època i encara sacsejats pel que va representar el 1967 Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (La Banda del Club de Cors Solitaris del Sergent Pebre), el White va representar un pas més enllà d’una banda immersa en la psicodèlia que ells mateixos havien inaugurat. Alguns han volgut veure l’inici de la decadència de la solidesa del grup allunyat dels escenaris per les reticències de George Harrison. El guitarrista estava emprenyat pels problemes de so en els concerts, el caos d’una vida claustrofòbica i les dificultats que tenia per introduir les seves cançons en els àlbums del grup. De fet, al blanc Harrison signava quatre temes, més un en comú amb els altres membres. Entre ells el magistral While my guitar gently weeps, un himne sentimental a la creativitat sense límits, que va tenir la col·laboració d’Eric Clapton.

El doble disc s’inicia amb Back in the U.S.S.R., un homenatge explícit de Paul McCartney al Back in the U.S.A. de Chuck Berry, pare del rock and roll. Si el primer tema viatjava directe als fonaments del grup, la nebulosa obria pas a tota mena de possibilitats estilístiques i experimentals. En el seu cèlebre Lennon Remenbers, el músic i compositor recordava la gestació d’algunes de les rareses del disc. Per exemple, sobre la repercussió pública que havia tingut Glass onion deia: “Em va fer gràcia que s’hagués muntat tant d’enrenou amb el Pepper: totes aquelles històries de fer-lo girar enrere mentre fas el pi, etcètera.” Lennon reconeixia que s’especulava de manera absurda sobre les lletres i la implicació de les drogues en la construcció dels textos, coses que considerava supèrflues.

També donava les claus de la seva incomoditat a partir de dues de les cançons fonamentals del disc, Revolution –on sortia citat fins i tot Mao– i la ben estranya i màntrica Revolution 9: “Quan George, Paul i tothom eren de vacances vaig fer Revolution i Revolution 9. Les vaig voler incorporar a un disc single, però em van dir que no. Jo ja ho tenia tot preparat, però van dir que no perquè no era prou bo. En comptes d’això vam fer un disc petit amb Hello, Goodbay i alguna altra porqueria per l’estil. No, perdó, vam treure Hey Jude, que estava força bé, ho sento. però podrien haver sortit les dues coses...”

Els Beatles havien quedat fascinats per les cançons protesta dels músics folk d’arreu i no volien deixar passar l’oportunitat de denunciar els excessos bèl·lics, sobretot al Vietnam: “Volia dir el que pensava de la revolució, ja era hora que parléssim de la guerra del Vietnam. Quan anàvem de gira amb Brian [Epstein] l’havíem d’advertir que parlaríem de la guerra sense tirar pilotes fora... En una de les versions parlava del sí o el no a la violència perquè no em ve de gust una revolució violenta en el món. No vull morir, saps? Revolution 9 era una descripció inconscient del que penso que passarà quan això es produeixi...”

John Lennon vaticinava el futur que viuria en carn pròpia el 1980. Els temes del blanc havien estat escrits a començament del revolucionari 1968 durant la seva iniciació a la meditació transcendental amb el Maharishi Mahesh Yogi a l’Índia. Els problemes personals entre Lennon, McCartney i Harrison anunciaven ja la dissolució de la banda poc més d’un any després. Ringo abandonaria les sessions i la bateria en algunes de les cançons estan tocades pels altres membres. Entre les anècdotes més truculentes de les cançons hi ha la utilització de Helter skelter en l’assassinat de l’actriu Sharon Tate durant un ritual diabòlic de la família Manson el 1969. El somni pacifista esdevenia la bogeria.