Cultura

L’últim gran mestre italià

Mor a Roma als 77 anys Bernardo Bertolucci, director de ‘L’últim tango a París’, ‘Novecento’ i ‘L’últim emperador’, i darrer símbol d’una generació inoblidable

La seva carrera combina films minimalistes i grans produccions internacionals
‘L’últim emperador’, amb nou Oscar, és encara un dels films més guardonats

L’amistat entre Alfredo i Olmo (De Niro i Depardieu), fills d’un patró i un pagès, en el món en lluita de Novecento. Els tres joves d’Els somiadors explorant els seus propis límits i tabús en un pis de París, durant el maig del 1968. L’antic emperador de la Xina Pu Yi treballant de jardiner, avergonyit perquè el reconeix un dels seus criats i li fa una reverència. Si fem cas de les seves paraules, aquestes tres escenes, i totes les pel·lícules de Bernardo Bertolucci, nascut el 1941 a Parma i mort ahir a la seva casa de Roma als 77 anys, parlen d’ell mateix: “Cada un dels meus films es correspon amb un moment molt especial de la meva vida. M’agrada pensar que, si algú vol reconstruir la meva existència, només ha de veure les meves pel·lícules.”

Així, doncs, per traçar un itinerari artístic de Bernardo Bertolucci, però també vital, podem explorar els setze llargmetratges de ficció que va dirigir des de La commare secca (1962) fins a Tú y yo (2012). I també els guions que va escriure per a altres cineastes, i els seus curts i films col·lectius en què va participar.

Representant, segons escriu Romà Gubern a Historia del cine, de “l’expressió de noves poètiques de caràcter accentuadament polític” del cinema europeu dels anys seixanta, Bernardo Bertolucci va irrompre en el cinema italià a través de Pier Paolo Pasolini, amb qui compartia una amistat alimentada per la passió de la poesia i el cinema. Va ser el seu ajudant de direcció a Accattone (1961), i el 1962 Bertolucci va filmar la seva opera prima, La commare secca, amb guió de Pasolini i influenciada per la Nouvelle Vague. Fill del poeta, crític i professor d’art Attilio Bertolucci, casat amb la directora Clare Peploe, germà del cineasta i poeta Giuseppe, Bernardo Bertolucci es va formar en una atmosfera intel·lectual que va marcar la seva filmografia, molt influenciada també pel marxisme (va militar en el Partit Comunista Italià des del 1968) i la psicoanàlisi.

Però és a la literatura on va trobar més sovint inspiració. Abans de la revolució (1964) s’inspira en La cartoixa de Parma, de Stendhal. Va adaptar Alberto Moravia a El conformista (1970) i Jorge Luis Borges a La estrategia de la araña (1972). L’existencialisme va inspirar el seu primer gran èxit comercial, L’últim tango a París (1972), amb Marlon Brando i Maria Schneider. Molts anys després, el 2016, va provocar un gran escàndol en confessar, amb remordiments, que l’escena de la violació de Schneider era real.

Si els primers treballs eren films petits i minimalistes amb una explícita voluntat crítica, després va iniciar un periple internacional que el va allunyar del seu país un temps. “He viscut un exili voluntari perquè Itàlia havia deixat de ser per a mi una inspiració –explicava el 1996 en una entrevista–. Soc un idealista i el seu cinisme em rosega per dins; sentia que no podia viure en un país horrible que tolerava la violència i adorava els diners.” Així, es va embrancar en grans projectes internacionals: L’últim emperador (1987), un dels films que ha guanyat més premis Oscar de la història (nou estatuetes); El cielo protector (1989), una altra adaptació literària, en aquest cas de Paul Bowles, o El petit Buda (1993), una mostra de la fascinació dels intel·lectuals d’Occident pel budisme i les filosofies orientals.

Després d’aquestes grans produccions, Bertolucci va retornar al cinema més intimista, amb un únic escenari i pocs personatges, amb Bellesa robada (1996), Asediada (1998), Els somiadors (2003) o Tú y yo, el seu darrer film, rodat també a Itàlia, que proposava un viatge alhora fosc, tendre i emotiu a allò que un dia vam ser de joves.

Si aquesta pel·lícula parlava de l’adolescent que un dia va ser Bertolucci, El cielo protector recollia una reflexió sobre la mort i el pas del temps de Paul Bowles que Bertolucci feia seva: “Com que no sabem quan hem de morir, arribem a creure que la vida és un pou inesgotable. Però tot passa només un nombre determinat de vegades, molt poques.” Ja no hi haurà més vegades per a Bertolucci. Però a nosaltres ens deixa un enorme llegat artístic.

El cielo protector

Després de l’èxit en els Oscar, el cineasta va viatjar al nord d’Àfrica inspirat per la ploma de Paul Bowles en aquest film protagonitzat el 1989 per John Malkovich i Debra Winger. No li van fer falta 19.000 extres per emocionar el públic: només el Sàhara, un home, una dona i un amor tràgic.

Abans de la revolució

El 1964, amb només 23 anys, Bertolucci va dirigir aquest drama polític sobre un jove que s’acosta al comunisme mentre manté una relació incestuosa amb la seva tieta. “Una entranyable confessió en primera persona de l’abdicació política d’un jove burgès inconformista”, escriu Romà Gubern a Historia del cine.

L’últim tango a París

Marlon Brando interpreta Paul, un nord-americà en exili emocional a París, després que la seva dona se suïcidi. Allà coneix una jove parisenca i inicien una apassionada i violenta relació sexual. Film polèmic en el seu moment (1972), i molt més fa dos anys, quan Bertolucci va confessar que l’escena de la violació no era simulada.

Novecento

Després del gran èxit de L’últim tango a París, el cineasta va poder rodar el 1976 aquesta epopeia sobre la revolució italiana, amb Robert De Niro i Gérard Depardieu interpretant dos amics d’orígens socials oposats. Ennio Morricone va compondre una banda sonora inoblidable per al film.

L’últim emperador

D’emperador de la Xina a jardiner. Bertolucci va combinar l’èpica més espectacular (hi van treballar 19.000 extres i el govern xinès va obrir la Ciutat Prohibida per al rodatge) amb el retrat íntim d’un home que va conèixer el cel i l’infern. Hollywood el va premiar amb nou Oscar el 1987.

Els somiadors

Bertolucci era un jove comunista quan va esclatar la revolució de Maig del 1968. El 2004, va ambientar a París aquesta pel·lícula que trasllada la revolució i la transgressió a dins un pis durant la revolta als carrers: tres joves exploren els límits de l’erotisme i de les seves emocions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El nou disc ‘Flamarada’ d’Elèctrica Dharma es podrà comprar el 29 de març

Barcelona

Barcelona ‘portenya’

Barcelona
MARIA BARBAL
Escriptora. Publica "A l'amic escocès"

“M’interessa la trajectòria vital dels personatges”

girona
Crònica
lletres

República de les Lletres

Barcelona

Un Macba llunyà

barcelona

El ministeri vol intervenir la SGAE

BARCELONA

Rahola, present

Girona

L’Ajuntament de Roses compra la casa Rahola Berga

roses
Mirador

Iran, 40 anys després