Cultura

Mirador

Bernardo Bertolucci o les ambigüitats

De la radicalitat en la posada en escena va passar a amant de les grans maquinàries de producció

En un llibre d’entrevistes, Bernardo Bertolucci afirmava que l’escola de cinema on tot ho havia après era la Cinémathèque de París i que el millor professor del món era Henri Langlois, el seu director. Les declaracions de Bertolucci deixaven entreveure l’existència d’un autodidactisme que coincidia amb els dels directors de la Nouvelle Vague i altres creadors. De fet, la premissa no era del tot certa: Bertolucci va aprendre moltes coses del seu pare espiritual, Pier Paolo Pasolini, autor del guió del seu primer llargmetratge, La commare secca. La filiació amb Pasolini no era l’única, a Abans de la revolució ens recordava “que no es podia viure sense Rossellini” i a Partner volia filmar a la manera de Godard una història inspirada en Dostoievski sobre el tema del doble. Bertolucci era fill de la modernitat, d’un temps en què la cinefília i la lluita política podien anar juntes.

Als setanta va deixar el cinema presoner dels aires del temps, per acostar-se a la psicoanàlisi i el marxisme. El cineasta va donar allò millor en la dècada dels setanta amb L’estratègia de l’aranya, sobre el mite del traïdor i l’heroi; El conformista, una reflexió sobre el feixisme a partir d’Alberto Moravia, i sobretot amb L’últim tango a París. La pel·lícula va mostrar una relació límit entre un perdedor/autodestructor –Marlon Brando– i una noia –Maria Schneider– que acceptava les regles del joc però que al final no podia tolerar fer l’amor sense saber el nom del seu amant. Bertolucci va fer que Eros i Thanatos anessin agafats de la mà i que la figura castradora paterna hagués de ser aniquilada. Després d’aquest film, res tornaria a ser igual.

Bertolucci va caure en la temptació de les grans superproduccions i va rodar la mastodòntica Novecento sobre la vida italiana al llarg de quatre dècades marcades per la consciència comunista i el monstre del feixisme. La grandiloqüència provocaria que de mica en mica aquell amant de la radicalitat en la posada en escena s’anés convertint en un amant de les grans maquinàries de producció. L’autor europeu va mirar als Estats Units i va veure com Hollywood el coronava com un nou David Lean per L’últim emperador, com buscava el prestigi amb Paul Bowles a El cielo protector o com el seu cinema esdevenia un pastís ensucrat a Petit Buda. Als anys noranta va voler tornar a casa, però sempre més va ser el foraster amb dificultats per poder-s’hi integrar. Ni Belleza robada, ni Asediada, ni la seva discutible crònica del 68 –Els somiadors– eren un retorn fàcil. En les seves imatges hi havia un esteticisme excessivament ortopèdic i un imaginari decadentista anglosaxó que no el van deixar tornar a ser un fill pròdig del gran cinema italià.

Al final de la seva carrera, després que un error quirúrgic el condemnés a una cadira de rodes, va rodar una petita pel·lícula, Tu y yo, sobre dos joves atrapats en el món de la droga. Volia recuperar el temps perdut però no podia. Bertolucci va acabar víctima de les seves ambigüitats, presoner d’un viatge sense retorn que li va fer perdre la fe en els orígens.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.